Història d'un somni

            En temps difícls, tot és difícil. La revolució conseguí els seus propòsits i el poble ara té el poder. Molts nobles han sigut condemnats al mort o a la presó. Els pocs que queden lliures amaguen la seua noblesa i es mesclen amb la gent normal. Abandonen les seves immenses mansions, terres i riqueses, per aviure en freds barracons, amb l'esperança de tornar a l'antiga vida algun dia. Però tots saben que no serà possible, ja siga perquè la mansió ha sigut destruïda o perquè saben que en un país just, com el que viurien d'ara endavant, tots eren iguals. I no hi havia suficients mansions per a tot el món.

            Catalina era de família noble. La seua  vida havia fet un canvi radical. I aquells temps de confusió i desconcert es veieren clarament reflectits en ella. Solia ser una noia de costums fixes i amb les idees clares. Però aquell canvi sobtat  trasgiversà tots els seus plans. Tenia tota la vida planejada i tot es va desmoronar. I començà a preguntar-se l'autèntica naturalesa de les coses. Per què totes les metes en la seua vida s'havien reduit a casar-se i tenir fills? Per què no podia dedicar-se a coses que a ells realment li agradaven. Com ara, escriure. Li encantava escriure històries. Imaginar la vida d'altres persones. I, si els revolucionaris havien aconseguit fer el que tant havien , per què ella no podia intentar ser escriptora?

            Un cop acabada la primera , sortí al fred carrer, sense donar explicacions a ningú de la seua família. Tenia la intenció d'entregar la seva història a algun bon editor i tenia la seguretat de que se la publicarien. Ben prompte descobreí que allò de ser escriptora no era tan fàcil com havia cregut.

            Tornant cap a casa, es trobà amb un grup de tres joves de la seua edat. Els coneixia. Eren uns dels que havien donat part de la revolució. Abans de que la revolució esclatés, rondaven pels voltants de la seua mansió demanant diners. Mai li havien cridat particularment l'atenció. Creia que no estaven a la mateixa altura. Però que les coses estaven igualades, es fixà en ells. I desitjà que no la reconeguem.

            -Eh! -exclamà un dels nois assenyalant-la-. Vine aquí.

            Catalina s'aproximà a ells amb passos , preparada per a eixir corrents en qualsevol moment.

            -Perdona, ciutadana –va dir un dels nois al veure-la-. T'havia confós amb amb algú altre.

            -De debò –va fer ella innocent- amb qui?

            Els altres dos rigueren per sota el nas. El noi els clavà una colzada per a callar-los.

            -Creia que eres la mocosa dels Rivera. Sento molt haver-la confós amb una noia tan maca com tu.

            Catalina notà com es posava vermella. I llavors s’adonà que aquell noi també era molt guapo. Tenia els ulls verds brillants i els cavells castanys enfosquits per la brutor que duia a sobre. Duia la barba de no haver-se afeitat en uns dies, però li donava un aire de deixadesa encantador. Mai ho hauria dit, però s’havia enamorat, com en una de les seves .

            -Vols que t’acompanyem a algun lloc ? –s’oferí el noi.

            -No, gràcies. Jo ja me n’anava cap a casa...

            -Doncs t’hi acompanyem.

            Catalina somrigué encantada.

            -D’acord.

            Els nois van resultar ser molt simpàtics i agradables, excepte un d’ells, moré i més alt, que no va dir una sola paraula en tot el camí. Els seus noms eren Carles, Joel i Marcel. El que li agradava era Carles. El d’aspecte fosc era Joel.

            Quan arribaren a casa d’ella, s’acomiadaren i se n’anare. Catalina anava a obrir la porta quan algú la cridà.

            -Ets Catalina Puigdevall, oi? –va dir una veu desdenyosa.

            Catalina es quedà glaçada. Es girà lentament i veié que era el noi que no havia despegat els llavis en tot el camí. Per a dir allò hauria preferit que no hagués obert la boca.

            -Q... què et fa pensar?

            -T’havia vist abans. Em sonava la teva cara. Durant tot el camí m’he estat preguntant qui eres. Però... la teva forma de parlar i la teva cara de pànic quan he dit el teu nom... t’ha delatat.

            -Oh. I què és el que vols.

            -No ho sé, encara no estic molt segur. Podria fer-te pagar amb creus el menyspreu amb el que m’ha maltractat la teva família.

            -Qui... qui ets? –balbucejà Catalina notant per primer cop que aquella cara li resultava molt familiar.

            -Ni tan sols em recordes –mussità Joel-. Era el fill de la cuinera. De petits, tu i jo jugàvem als soldats. Però et vas fer gran… i una noieta de la teva posició no es podia relacionar amb gent com jo. Per això em vas oblidar com si res. Però jo no ho he fet, Nia.

            Catalina reconegué perfectament aquell nom. Només la cridaven així les persones a les que més estava lligada.

            -Ho… ho sento.

            -Ho sents ? Doncs no crec que ho sentis tant quan li ho expliqui a Carles…

            -No, per favor ! –exclamà Catalina més alt del que devia.

            -Aleshores m’hauràs d’ajudar...

            -Ajudar? A què? –preguntà Catalina desconcertada.

            -A entrar al castell del rei.

            -Del rei...!

            -Sé que hi has estat alguna vegada. Coneixes alguns dels salons i corredor...

            -Això és absolutament absurd, per què hi voldríes entrar ? A més, està en runes…

            -El que jo vulgui fer-ne és assumpte meu –la tallà Joel en to apremiat-. Tu només has de guiar-me.

            -Vas a comlicar-me la vida. Ho sé.

            -No pensaves que la vida anava a ser un camí de roses, veritat?

Continuarà....

            N.A.)Per a aquell qui vau llegir aquelles primeres paraules (perquè no era més que això, no podia considerar-se una història) aquí teniu l’autèntica història. Espero no decebre als pocs lectors catalans que hi hagi per aquesta pàgina.