Tot començà fa molts anys. Vilador era un petit poble perdut enmig de les muntanyes, on va nàixer el nostre protagonista. Només nàixer va ser orfe, la seva mare morí a causa del part i el seu pare esclatà en una espècie de bogeria per la pèrdua de la seua estimada. Així doncs, Benet –que així és com es diu el nen- va ser criat per la seva àvia, l’única família viva que li quedava. Per a Benet, la seva àvia era la persona més bona del món. Sempre l’havia tractat molt bé , clar que Benet era un xiquet que es feia estimar. Tota la gent del poble el volia i no haurien tingut cap inconvenient en quedar-se’l.    

 Aviat, el Benet complí els deu anys. Els anys havien anat passant ràpidament i l’àvia del Benet agonitzava. En realitat, l’àvia ja vivia prou més que la gent normal solia fer. La gent tenia per costum viure fins als 40,  i l’àvia ja anava pel 68. Fins que un dia aquell miracle arribà a la seua fi.

             Per a Benet, el dia de la mort de la seva àvia va ser el dia més trist de tots. Plovia i feia fred. Tots els viladorians sentien llàstima pel nen, però el Benet no soportava la compassió de la gent. Per això decidí marxar del poble.

            La gent del poble li insistí que es quedés, que anar-se’n d’aquella manera i a la seva edat no era convenient. Però la tossuderia del Benet era més forta que res. Mai ningú el faria canviar-lo d’opinió respecte les seues decisions, encara que després s’equivoqués.

            La seva intenció era saber més sobre l’origen dels seus pares. Únicament tenia coneixement de que no eren de Vilador. Viatjà durant llargs mesos sense descans, preguntant pels pobles del voltant, sense resporta alguna. Poc a poc, Benet anà perdent l’esperança de trobar alguna cosa. Aviat la tardor deixà passar a l’hivern, i Benet cada cop se sentia més trist i sol.

            Quan Benet hagué perdut tota esperança i decidí tornar al poble derrotat, succeí una cosa que li canvia la sort per sempre. Benet es preparava de provisions del bosc per a tornar. Estava omplint la cantimplora de l’aigua congelada del riu. Però els crits deseperats d’algú el distragueren. Alçà el cap per a veure què era el que passava, però no veié res. Llavors es guardà la cantimplora a la motxila i anà en direcció cap a qui cridava. Es trobà una gran escampadissa, algú havia llençat pel terra tots els queviures. Aleshores els crits emmudiren. Algú empenyé  Benet llençant-lo contra el terra. Quan s’aixecà mirà en direcció cap on l’havien empés, però fóra qui fos ja havia desparegut. S’espolsà la roba i agafà la motxila. Què devia haver passat? Uns gemecs se sentiren prop d’on era ell. Avançà amb precaució per si tornaven a empenye’l. Trobà un noia estesa al terra plorant al costat d’un home que geia al terra.

            -Hola? –murmurà Benet dubitatiu.

            La noia continuà plorant sense fer-li cas.

            Benet s’aproximà unes passes i li tocà el mucle. La noia reaccionà soltant un crit de sorpresa. Però al veure que només era un nen, es tranquilitzà.

            -Qui... qui ets tu? –mormolà enstre sanglots i llàgrimes.

            -Em... sóc Benet. Jo... passava per aquí i he sentit crits...

            -Sí. Una banda de marrecs... ens han atacat. Han ferit al meu pare, no crec que sobrevisca.

            -Què és el que volien? –preguntà el Benet observant que no s’havien emportat els aliments ni el cavalls.

            -A nosaltres. Volien matar al meu pare, i morirà si no... –la noia s’aturà de sobte com si hagués recoradat que no podia dir certa cosa.

            -Si no què?

            -Hi ha... –començà a dir la noia indecisa- un llac que cura qualsevol ferida. Si conseguira arribar-hi, el podria curar.

            -El llac que tot ho cura? És només un llegenda. No?

            -Això és el que es creu. Però jo sé que existeix. Podries ajudar-me a portar-lo fins allà?

            -Jo? Però si no sóc més que...

            -Per favor... –mussità la noia implorant.

            Benet no pogué dir que no. Encara que no li venia malament del tot allò, no volia tornar al poble.

            -D’acord.

            -Gràcies. Ah, em dic Eos.

            I així fou com es conegueren Eos i Benet i emprengueren un llarg camí cap un lloc el qual no sabien res. Eos estava convençuda de que existina, Benet ho dubtava, però la seguia allà on anava.

            Preguntaven a cada muntaner i a cada persona de cada poble amb que es trobaven, però cap d’ells sabia respondre’ls. El pare d’Eos agonitzava, i encara que en Benet d’allò en sabés poc, la ferida feia molt mal color. La noia no parava de dir-li paraules reconfortants al pare, però aquest no responia.

            Benet li preguntà més d’un cop per què aquells bàndits els van atacar, però mai responia.

            -Tan terrible és? –preguntava Benet al veure que no responia.

            Eos només somreia com si haguera dit alguna ximpleria de xiquets. Allò cabrejava prou a Benet, el considerva més petit que ella, només per tenir uns anys més. El tractava amb amabilitat, però no com a un igual, cosa que Benet no comprenia. Després de tot, ella el necessitava per a portar al seu pare al llac.

            Un dia d’aquells que Benet solia preguntar, l’expressió de la noia canvià i el féu callar. Escoltà amb atenció i li digué que s’apartaren del camí. Benet intuí que els brètols els seguien.