2

            Benet esguardà impacient darrera dels arbustos, mirant expectant el camí i a Eos de manera alternativa. Fins que pel camí aparegué una dona que conduia un carro empuixat per mules carregat de palla. Eos sospirà alleujada, i va fer una senyal a Benet per a que deixés al pare allà i que la seguís. Benet la seguí i ambdós s’acostaren al carro.

            -Bon dia, senyora –saludà Eos a la dona amb una reverència.

            Benet es quedà enrere sense dir ni fer res, a l’aguait, observant a veure què era el que passava. La dona era menuda, tenia la car pigada i era pel-roja, pel seu aspecte, Benet calculà que tindria uns vint anys més que Eos. La dona somrigué amablement.

            -Hola, joveneta. Què us du per aquests camins?

            -Veureu... el meu germà i jo hem de recórrer un llarg camí, però durant el camí el meu pare va ser ferit. Ens preguntàvem... si coneix algú amb qui el poguessim deixar per a que el cuidin.

            Benet mirà desconcertat a Eos. Germà? Ell era el seu germà? Per què de sobte havia pensat de deixar el seu pare amb algú? Per què no li havia dit res? I per què confiava en aquella dona? No feia mala  cara, però no era qüestió de deixar a un pare malferit amb la primera persona que es trobessin.

            -Jo mateixa podria cuidar d’ell –digué la dona amablement.

            -Li ho agraria molt, la veritat. On viu, vostè?

            -A Carcau. Ara mateix hi anava. Voleu que us hi porti?

            -No, no serà necessari. Nosaltres mateixos anirem per a recollir al meu pare. Li deixarem ara al meu pare... i vostè em dirà què és el que vol a canvi del seus serveis.

            -Oh, no. No em deus res, noieta. Jo això ho faig perquè vull. On és el seu pare?

            Eos va fer un gest amb la mà a Benet per a que portés al seu pare. Benet accedí reaci. Anà als matolls on havien deixat al pare i el portà de nou al camí. La dona ràpidament agafà el pare i el pujà al carro. El gità damunt la palla i li posà una manta a sobre.

            -Confieu en mi. Esperaré la vostra arribada.

            Benet obrí la boca, intentant replicar, però Eos parlà abans que ell pogués dir res.

            -Vos ho agraisc molt, de veritat. Anem –va dir a Benet.

            La dona tornà a posar en camí el carro. Benet i Eos continuaren pel camí que havien deixat. Passats uns minuts, Benet no suportà els silenci i preguntà.

            -Per què ho has fet? No coneixies a eixa dona de res! No ho entenc...

            -El seu collar. És un símbol, m’hi he fixat. És una bruixa. Sé que ella cuidarà bé del pare.

            -Una bruixa?! –va fer Benet alarmat.

            -Sí. No ho sabíes?

            -Ni tan sols sabia de la seva existència! Però com pots saber que és de fiar? Els contes sempre expliquen que les bruixes són malvades.

            -Doncs en la realitat no és així. Les bruixes són bona gent, i sempre que poden ajuden a la gent necessitada. Com nosaltres, per exemple.

            -Aleshores per què els contes...?

            -Fa molt temps, les bruixes i bruixots no s’amagaven. Eren coneguts per tot el món. Convivien amb les persones normals i els ajudaven amb encanteris. Però un dia un bruixot va voler aprofitar les seves dots naturals per al seu benefici i la seva grandesa. Cada cop es va fer més avariciós i poderós,  i ningú podia aturar-lo. Era malvat i no reparava en fer mal a les persones. Per això les persones normals van començar a temer tots el bruixots. Els bruixots estaven deseperats i no sabien què fer. Ningú podia amb ell. Però quan tot estava ja per perdut, una bruixa de la seva mateixa sang va ser capaç de combatre’l. No obstant, durant la batalla, ambós van morir. El camp de batalla va ser el llac. El llac que tot ho cura –explicà Eos amb veu lúgubre.

            -Però és de veritat?

            -No és cap llegenda, Benet. T’ho puc ben assegurar. Però el llac va ser oblidat i perdut. Mai ningú hi ha pogut anar. I, com que les persones normals ens temen, ens hem d’amagar. La màgia està en decandència. Ja quasi no queden bruixots. N’hi ha alguns que ni tan sols saben que són bruixots, i passen la vida sense arribar a saber res de la màgia.

            Benet assentí, però encara no les tenia totes.

            -Si ningú ha pogut anar mai al llac, com podeu saber que existeix?

            Eos el mirà amb enuig.

            -Ho sabem. Ho podem veure en les nostres visions, als somnis.

            -Està bé, està bé. Però que consti que jo t’he avisat. Si després no trobem cap llac, i el teu pare ha mort per l’espera, a mi no em miris.

            -Si no em creus, per què m’acompanyes, doncs?

            -Perquè vull ajudar-te i tinc tot el temps del món per a fer-ho. I tu per què vols que t’acompanyi, ara que el teu pare està en un lloc segur i tu no l’has de carregar?

            Eos sospirà.

            -Perquè t’he vist a les meues visions, Benet.