Capítol 1: Neu al maig

Feia fred. Això era comprensible, ja que hi havia neu per tot arreu on arribava la vista, cosa veritablement entranya si teníem en comte que estàvem a meitat de maig. Potser ho havien fet amb un canó de neu, però per què?

Vaig deixar està aquest enigma per dedicar-se a una cosa més important: on era el camí de sortida?. Havia vingut amb els companys d’escola, en una excursió sobre l’ecologia i la fauna pròpia de la regió, i m’havia perdut. Tontament, també s’ha de dir, simplement m’havia quedat mirant com un ocell anava de branca en branca, m’havia girat i ja no hi havia ningú. Almenys em podien haver dit alguna cosa i no deixar-me enrera com qui deixa ves a saber què!

Bé, el mal ja estava fet i encara que m’enfadés i maldigués no arribaria enlloc. El cas era trobar la resta com més aviat millor. Amb una mica de sort l’estarien buscant i no hauria de cercar el camí de tornada tota sola.

Feia més d’un quart d’hora que estava fent camí per entre la neu, cada cop més profunda ja que no parava de caure. Això estava anant malament, no podia haver-se allunyat tant!

Un tros de neu tova la va sorprendre fen-li enfonsar la cama fins al genoll. Es va quedar quieta. Si es movia s’enfonsaria més l’extremitat i seria pitjor. Fità desesperadament el seu entorn en busca d’alguna cosa que la pogués ajudar a sortir. Sentia com cada vegada el cor se li accelerava més. La por del lloc desconegut. L’enigma de la neu a casi començament de l’estiu.

Finalment darrera seu va trobar una branca que sobreeixia de l’arbre en un angle en la que la podia agafar, però no semblava gaire resistent. Semblava vella y casi morta. S’havia de provar, no podia quedar-se amb la cama enfonsada tot el matí i la tarda esperant que el sol sortís i fongués mínimament la neu.

Amb mà tremolosa agafà la precària branca amb tota la cura que era capaç en aquells moments, que no era molta.

Va fer força lentament. Sentia com també pausadament la cama s’anava enretirant del clot. El branquilló aguantava miraculosament, però a cada mil·límetre que avançava notava com s’escardaven les fràgils fibres del seu interior. Fins que, d’una última embranzida la branca cedí a la tensió i el meu peu abandonava la seva presó de neu. Però també amb aquest gest el meu cos va perdre la poca escalfor que l’envoltava en quedar-se de boca terrosa en aquest element.

Tremolant fins a les dents em vaig aixecar per continuar caminant i trobar algun lloc on eixugar-me i fer-me passar aquest maleïda fred que em mossegava i cremava tot el cos.

Vaig perdre consciència del temps que vaig estar caminant fins que el cap ja feia estona que glopejava com un timbal a causa del fred. Ja no veia amb claredat i la neu, ara més solida a causa del fred, era el meu principal obstacle. Observant com el meu calçat era cada vegada més un destorb, ja que eren unes esportives i no unes botes de muntanya, encara que dubtava que si d’haver-les portat la seva situació hagués estat millor.

La llum cada vegada escassejava més a causa d’una negra nuvolada que es feia amb cada racó de cel i, per tant, de cada raig de llum. I sentia com, cada vegada més, les seves esperances de sortir eren com aquella llum: cada cop més migres.

Un cop la fosca s’apoderà del firmament vaig sentir com el fred es feia més consistent. Casi podia palpar las ràfegues que m’amenaçaven de fer-me perdre l’equilibri. Però, miraculosament, encara em mantenia dempeus en aquell paratge tan esquerp.

En aquell moment les úniques fons d’il·luminació eren les estrelles y una lluna que ja s’alçava menguant. Però aquelles precàries llumetes eren suficients per indicar-me on posava els peus. Havia de trobar recer aviat, del contrari em congelaria. Però el paisatge no semblava que hagués de canviar, tot continuava igual: arbres, matolls, neu i més neu. I els arbres eren massa esquifits com per aixoplugar-m’hi.

Ja sense esperances vaig continuar caminant errant. Avançant sense forces, sense esperances, sense llum, amb fred, mullada per la neu y sense queviures.

Tot plegat era una situació honestament desesperada. Però, com solen dir, entre la desesperança trobaràs una llum que t’assenyala el camí. I aquesta llum la vaig veure al llunyania, al horitzó, com una estrella espurnejant en una nit tenebrosa.

Amb esperances revifades vaig posar-me a trescar en destí a la llum. Cada vegada anava més àgil, al menys m’ho semblava.

Al cap de un bon quart d’hora vaig arribar al punt on s’originava la lluentor: era una cabanya. Semblava una treta d’un conte, feta de fusta, d’aspecte agradable i coberta de neu, amb les finestres gelades y amb candeles de gel on s’acabava la teulada.

Vaig encaminar-me directa a la porta, però abans de que la meva mà tremolosa fes contacte amb la fusta tractada la porta s’obrí amb un grinyol. Darrera hi havia un home que parlava a algú que hi havia a dins.

- Quant torni estigues preparat i no deixis per res que parli amb paraules meloses. Si arribes a passar fes-lo enfadar amb...- es va quedar mirant-me estranyat.- ¿Què hi fas aquí nena?

- Ho... sento, és que m’he perdut.- vaig dir amb paraules tallades pel fred que sentia- Fa un fred esfereïdor i em pregunto si em podíeu deixar passar la nit aquí.- ara havia sortit la persona amb la qual l’altre parlava. Se’m van quedar mirant fixament, després es van mirar entre ells. Una conversa silenciosa flotava entre ells. També veia que hi havia un conflicte de pensaments.

- D’acord, passa.- va dir finalment el que avia sortit segon.

Un cop dins va observar que la casa era bastant acollidora, amb una estufa de fusta al vell mig de la casa, amb una taula y varies prestatgeries, una petita cuina i unes escales que portaven al segon pis, on es veien uns llits a terra. Voltant-se va poder veure amb més claredat el seus acollidors. Un era jove, de cabells marrons i de igual color d’ulls, tenia una cara una mica allargada i era alt, l’altre era més vell, ja tenia arrugues per tota la cara i era posseïdor d’uns cabells negres amb uns ulls marrons. Podien ser perfectament pare i fill.

- Aquí tens una mica de roba, posa-te-la mentre s’eixuga la teva.- Em va cedir una samarreta talles més gran que la meva i una pantalons igualment massa grans, però almenys no es notaria tant ja que portava goma elàstica.- pot anar a posar-te-la a dalt.

- Grrràcies.- vaig mussitar i me’n vaig anar al pis de dalt. Realment era acollidora la casa. Vaig canviar-me ràpidament i vaig baixar a posar la roba estirada al costat de l’estufa. Desprès amb vaig asseure a una cadira.

- Deus tenir fred, te.- va dir el jove posant-me una manta per sobre.- I em sembla que això t’anirà d’allò més bé.- va dir somrient i passant-me un tassó ple de xocolata desfeta.

- Gràcies.- vaig dir agafant el tassó.

- ¿I què fas per aquí?- va dir el noi intentant establir una conversació.

- Ja ho he dit, m’he perdut.

- Però aquests paratges són al mig del no res. ¿Com hi has arribat fins aquí?

- No ho sé.- vaig dir mentre donava un glop a la xocolata, estava cremant- em trobava entre els meus companys de classe i de cop me’n deixat enrera i després de caminar molt he arribat aquí.

- Ja ho veig- xiuxiuejà per a ell mateix.- ¿Quants anys tens?

- Dotze. Recent complerts-

- ¿Saps que dotze és un número ben curiós?

- ¿Per què?- vaig respondre encuriosida.

- Perquè...- no va acabar de explicar per la causa de que el home gran va entrar. Va donar una llambregada per tota l’habitació fins a posar els ulls sobre nostre.- Haig de parlar amb tu.- va dir de sobte el noi al home. Ell va assentir i va tornar a sortir seguit per el noi.

Ara s’avia quedat sola dins d’aquella casa. No sabia perquè però no li agradava. No estar sola, ja que estava acostumada, sinó era quedar-se sola dins d’aquella casa, hi havia alguna cosa que no li acabava d’agradar, era una presència...

Va fer un bot de la cadira. ¿Què havia estat allò? Havia sentit un xiuxiueig. ¡Un altre cop! Sortia de la columna central. Es va aproximar lentament a ella, pas a pas. Sense accedir-se i preparant-se instintivament a corre cap enrera amb la mínima senyal de perill.

Ara el xiuxiueig era més definit, ja es podien entendre les paraules.

-No, no arriba mai, la mort mai arriba.- era una veu amargada, com un condol. Com si es lamentés.- el sofriment és etern. No, no arriba mai. Sempre igual, s’ha oblidat de mi... ¿Pot ser tu em podries ajudar? Aquest sofriment el pateixo dia rera dia. I mai s’acaba. ¿No ajudaries a un pobre home?.- de la columna central havia sorgit una mena de foscor que anava prenent forma mentre jo m’aproximava més i més, d’entre aquesta varen sorgir dos ulls brillants. Ja estava casi al costat de la columna, vaig començar a estirar la mà inconscientment. Tenia que ajudar-lo. Era una ànima en pena. La seva mà ja estava a uns centímetres de la foscor.... quan de sobte tot es va aclarir. Una força més gran que la meva em tirava cap enrera, lluny de la foscor i d’aquella ànima que necessitava ajuda.

-¡Deixa’m!- cridava inconscientment.

-¡Prou!- era una veu coneguda- ¿no veus que t’està manipulant?- tot es va aclarir, el noi jove em tenia agafada per la cintura, estàvem a la part més allunyada de la columna central i ja no hi havia cap forma, ni caps ulls, només hi restava el home gran, i semblava enfurit.

¿Què redimonis havia passat?