Per:

Tasha Dawn

1. Donant un cop per a tornar a la realitat

            En aquell precís moment sabia que podria haver estat en la seva vertadera casa amb els seus pares. També sabia que podria estar tranquil·lament veient una pel·lícula. O que podria estar completament despreocupada del que passava al seu voltant, no temer res ni a ningú. No tenir responsabilitat alguna. I també sabia que res de tot allò tornaria a ser cert. Que la pura realitat era que estava condemnada a viure amb un vampir. Però la veritat era que aquell vampir no era com qualsevol altre. No, no era per a res com en les pel·lícules, ni molt menys. No podia dir-se exactament que era el típic vampir sense ànima que bevia la sang dels humans. La veritat era que, aquest vampir no bevia sang. Sí que era molt fred i també havia sigut dolent. Però a pesar de tot, no acabava d’encaixar en el paper de dolent, de maligne, ja que, apart de no beure sang, havia salvat la vida d’algú. I precisament per aquesta raó Àngela vivia amb un vampir.

            En aquella època de l’any, hivern, era l’època en la qual estava més deprimida. Més que res, era per l’arribada del Nadal. Sempre havia estat acostumada a rebre molts regals i a un feliç ambient nadalenc. Però Hermenegild no estava disposat a donar-li res. Era molt simpàtic.

            -Àngela? –preguntà la veu de Gil, acabava de tornar de... segurament dels seus negocis bruts-. Àngela? –repetí amb insistència al veure que no responia. La eritat era que estava acostumada a que la cridessin pel seu segon nom. Si els seus pares no li hagessin posat dos noms, segurament no tindria aquest problema. Marina Àngela, un nom perfecte, si menys no, per a ells.

            Gil aparegué per la porta amb la seva típica expressió frívola i escèptica. Aquest dia no l’havia vist en tot el matí i es va sorprendre de veure’l tan arreglat. S’acabava d’afeitar –cosa que tampoc era normal als vampirs- portava tot el seu cavell castany cap enerera i duia les seves millors robes de gala.

            Els seus ulls grisos repassaren l’habitació fins trobar-se amb els ulls d’Àngel. Aquesta li tornà la mirada desafiant i no esperà a que ella digués res.

            -Què passa, Gil? –preguntà amb veu calmada.

            -Però què fas així i tan tranquil·la? –va fer Gil amb cert to d’impaciència, però la seva cara no s’immutà-. No et vaig dir anit que ens n’havíem d’anar a la festa anual de vampirs.

            Àngela arrufà les celles sense poder entendre bé. Restà uns segons en silenci fins comprendre el que havia passat.

            -M’ho vas dir... ahir per la nit mentre jo... DORMIA?

            -No ho sé, tu em vas respondre amb un espècie d’afirmació.

            -Però què caram...? No saps que hi ha alguna gent que parla en somnis i després  no se’n recorda de res?

            -Bé, és igual, no discutim més, despressa, vesteix-te ja –digué Gil donant-li pressa.

            -Ei, para el carro. Primera: per què he d’anar jo? I segona: demà tinc un examen i no puc despericiar el temps així com així, a més no puc arribar tard, demà he de matinar. Així que no comptis amb mi per a cap de les teves tonteris que jo no tinc temps per a tu.

            Tot allò ho va dir d’una tirada. Gil donà un sospir d’impaciència.

            -Primera: he de portar una acomapanyant. I segona: has estudiat tot el dia i no crec que i no crec que tornem tard.

            -I tu com saps que he estat estudiant tot el dia?

            -Això no importa, vesteix-te!

*          *            *

            -La veritat, no sé què guanyo jo acompanyant-te.

            -No menjar en un restaurant xinés –contestà simplement Gil.

            Durant la resta del camí no comentaren res més, ja que cap dels dos era gaire xerraire.

            Quan van arribar, Gil s’aturà en sec abans de tocar a la porta.

            -Què passa? –preguntà Àngela impacient.

            -Promet-me que no et separàs de mi per res del món i que abans de menjar res m’has de deixar que ho provi jo.  Entesos?

            -Molt bé, d’acord. Però no entenc per què...

            -Ja t’ho contaré després, però t’ho fes-ho.

            Gil la mirà de reüll i per tenir més seguretat l’agafà de la mà.

            Àngela el mirà sorpresa al veure que tenia tan poca confiança, però així i tot es deixà endur per Gil. Tampoc tenia ella la idea de separar-se d’ell estant en una festa de vampirs que sí bevien sang d’humans com ella.

            Gil va fer la intenció d’avisar-la d’alguna altra cosa, però digué res més i tocà a la porta. Al cap d’uns segons, un majordom els obrí la porta per doanr-los pas a aquella sala plena de xucla-sang. Al veure Àngela les seves cares pàlides i esquelètiques li recorregué un escalfred per l’esquena.

            Gil li donà el seu abric al majordom, encara que una mica insegura. Després Gil tornà a agafar-li la mà i va fer que la seguís fins al saló de ball. Aquell era un dels salons més grans que havia vist mai Àngela. El sostre era molt alt i les seves làmpares estaven adornades amb brillants garlandes. Uns grans finestrals mostraven la foscor de la nit, però hi havia tanta llum que apanes es notava. A un costat del saló estave les taules a les quals hi havia un aperitiu suficientment variat com per a poder sopar. Cosa ben curiosa, ja que se suposava que els vampirs només podien menjar sang.

            Tot i que aquella celebració era molt fúnebre, li recordava a una que va fer marca en la seva vida. Era molt més alegre i Àngela hi va anar moltes més ganes. Encara que el final no va ser ni molt menys el que ella esperava.

[------------------]

            Marina no era una d’aquelles que li agradava molt maquillar-se i arreglar-se. Però en una ocasió com aquella, era inevitable vestir amb la seva millor roba i anar maquillada per a semblar una princesa. Havien estat planejant aquell sopar durant mesos.

            Les seves amigues havien quedat en recollir-la dins de cinc ser tan puntuals que inclús van arribar un minut abans. Normalment tardaven més, però en una ocasió com aquella no s’ho podien permetre. Totes anaven més arreglades que mai i estaven tan emocionades que no hi havia qui les aguantés. Era que eren les seves amigues, però de vegades no les soportava.

            Arribaren al sopar les últimes, perquè els nois abans s’havien estat banyant. El restaurant on anaven a sopar també era un hotel i tenia una esplèndida piscina. Gerard també estava entre ells –era el seu millor amic, el qual l’havien intentat juntar amb ella, però ell dos només eren que amics-, que també s’havia donat un banyet. Quan la veié arribar –ja estava vestit i arreglat- la saludà alegrement.

            -Vaja, què guapa et poses quan vols –comentà Gerard amb un cert to burleta. No solia donar-li cumplits de cor.

            -Tu tampoc estàs malament –digué Marina per tornar-li la pilota.

            Tot seguit els cambrers serviren l’aperitiu i tots els de la classe anaren a agafar lloc com si anés a faltar-ne.

            Tot va sorgir com ho tenien previst fins que algú els va interrompre aquell fantàstic, i per no dir perfecte encontre. Més que algú, van ser un grapat de persones amb cara de molt pocs amics.

            Els pares –que també havien assistit, però sopaven en una taula a part- es reuniren amb els fills i miraren amb recel els estranys que acabaven d’arribar.

            -Senyores. Senyors. Mantinguin la calma –digué el que semblava ser el cap d’aquella banda-. Per una causa que ara mateix no els podem comunicar, hauran de ser portats al saló municipal fins que li ho indiquem.

            A la gent no li quedà més remei que fer el que deien, perquè ni le cares ni le maneres d’aquella gent eren de fiar. El que menys els va agradar i més els va convencer que havien d’obeir eren les armes que duien.

            De sobte, tot el bon ambient que havien mantingut fins aquell moment, s’esfumà. Tots estaven pansits dins aquell immens però simple saló.

            Maria no havia sigut mai tan impulsiva com aquell dia, però alguna cosa li va fer ser-ho. Anà amb la seva amiga Anna a veure què diantre passava.

            Marina es dirigí amb pas decidit amb Anna cap al que se suposava que dirigia tot allò per a saber a que venia aquella gent. Però el que havia parlat no era el qui s’encarregava d’aquella estranya situació. L’home, amb no molt bones maneres, els ensenyà qui era el vertader cap, estava fora, al jardí, al costat de la piscina.

            Marina anà fins al cap tot seguit, però abans de que ella li pogués dir res, aquest se li avançà.

            -Volen explicar-me per què han sortit del saló sense demanar-me permís? –digué amb to imperiós l’home pàl·lid.

            -I per què ho hauríem de fer? –digué Marina de mala manera, mentre que Anna li estirava de la jaqueta intentant arrossegar-la cap a una altre costat-. Si vols te’n pots anar –li va suggerir Marina amb impaciència-. Però jo no me’n penso anar fins que aquest simpàtic home ens expliqui què és el que passa aquí.

            -Però Marina, no creus que seria millor que tornessim...?

            -Tranquil·la, ves-te’n tu, si vols.

            Finalment, Anna accedí no gaire convençuda i se n’anà mirant de reüll a la seva amiga transortada.

            -Per què no estàs espanada com la resta del món? –preguntà el cap desafiant, fent veure que allò hauria de ser el més normal del món.

            -I per què hauria d’estar-ho? –va fer Marina amb un riure sarcàstic.

            El cap es quedà en silenci i no respongué. Mirà de reüll a Marina amb un lleu somriue als llavis.

            -El meu nom és Hermenegil –es presentà el cap passada una estona-. I tu, què noms?

            -Eu... –Marina tibutejà durant unes mil·lèssimes de segon, podia confiar en aquell desconegut? Clar que tampoc importava molt si li deia el seu nom-. Jo em dic... Marina... Àngela –afegí Marina, no solia dir mai el seu nom al complet, ja que li donava una mica de tall.

            -Bonic nom –contestà l’home amb fredor-. Puc dir-te Àngela?

            -No crec que la nostra relació s’allargui tant com per a que m’hagi de cridar pel meu nom. Jo només he vingut a dir-li... a exigir-li que ens expliqui amb quin dret es veu de espatllar la nostra festa. Una festa que havíem estat durant mesos per a que hos perfecta! Però no, havia de venir l’idiota de torn i estropejar-ho tot! Tot estava sorgint segons els nostres plans! I quasi ha sigut perfecte perfecta de no ser per vosaltres,

            -Vaja. Ho sento molt pels nenc, els he estropejat la festa. S’ho estaven passant tan bé –va fer en to sarcàstic-. Però tu què t’has pensat? Et penses que en aquest món només hi ha diversió? Doncs no, senyora, ho sento molt, però hi ha altres coses molt més importants!

            Marina es quedà muda. No sabia què dir. Normalment tenia respostes per a tot. Però aquell home tan cruel l’havia deixat impotent. A pesar de tot, Marina encara no havia jugat l’última carta.

            -Oh, sí, ja veig. Però és que no veus que nosaltres som simples adolescents? L’únic important per a nosaltres en aquest moment és passar-ho bé.

            -Pobres infeliços –va dir Hermenegild amb aspresa.

            -I... i quines són aquestes coses tan importants?  -preguntà Marina per sortir del mal pas. Aquesta vegada s’havia quedat amb menys paraules que l’anterior.

            -Mira, nena, això no és assumpte teu –contestà fredament Hermenegild.

            -D’acord, d’acord, ja ho he entés, me’n vaig... Però que consti que no sóc jo la que va pel món destruïnt la vida d’altres persones –bufà Marina terriblement irritada pel seu comportament. Girà cua per tornar-se’n amb els seus amics infeliços. D’acord que el que havia dit dels adolescents era una completa idiotesa, però tampoc era perquè es posés així de fastigós, estúpid, insufrible, insensiblement cregut.

            -Espera, Àngela! –la cridà el cregut.

            Marina es parà en sec, totalment sorpresa.

            -Sí? –va fer donant-se la volta fent-li una mirada menyspreativa.

            -Em... m’agradaria després parlar amb tu i la teva amiga –contestà amb indifèrencia, tot i que dubtós.

            -Per què?

            -Això ja t’ho diré després.

[-----------------]

            -Recordes quan ens vam conéixer? –preguntà Àngela com qui no valia la cosa mentre agafava un dels entrepans que li oferia Gil.

            -Mmm... gairebé res –va respondre Gil provant un dels vins de la taula. Va fer una ganyota de fàstic i el tornà a deixar sobre la taula.

            -Sabia que diries això –remugà Àngela escèptica-. Però hi ha dues coses que no entenc. La primera... la intromisió en la festa, no sé que té d’espercial, mai m’ho has contat, sé que era un dels teus negocis... –Àngela s’aturà- m’escoltes?

            -Mmm..., sí, sí, el que no m’agrada és el camí que està agafant aquesta conversa –va dir Gil sense immutar-se.

            -Només vull saber si realment t’agradava la meva amiga Anna.

            -Vaja, és que no pots escollir un lloc i moment més adequat per a parlar d’aquestes coses? –després d’un pausa, afegí-. A més, quina de les dues és la que viu amb mi?

            -Pff... sí, això ja ho sé... però és que... bé, és igual. Ah, d’això... recorda que demà tenim sopar amb els meus pares.

            -Xxxut...! No t’he dit que aquest és el millor lloc per a parlar? –la va fer callar amb neguit, mirant pels seus voltants, a veure si algú l’havia sentida.

            -Llavors de què parlem?

            -De res –va dir Gil amb sequetat.

            -Quin avorriment –es queixà Àngela-. Mira que m’agrada poc estudiar, però preferia estar estudiant a estar aquí.

            -Molt bé, molt bé. Vols ballar?

            -Què, jo? Però si saps molt bé que ni m’agrada ni sé ballar.

            -És una simple manera d’entrentir-te –digué Gil com si fos una nena petita. Mirà per sobre d’ella a algú-. Tu només has de seguir-me.

            Sense deixar que Àngela pogués dir res, li agafà una mà i l’altra se la posà sobre l’espatlla, mentre que ell li passava una mà per la cintura, i començaren a ballar. Però Gil no deixava de mirar per damunt d’ella, i mai es fixava en ella.

            -Què passa? –preguntà sense acabar d’entendre perquè Gil actuava d’aquella manera tan estranya.

            -Ja t’ho he dit abans, ens observen constantment. Però tu tranquil·la, actua amb naturalitat.

            Àngela s’estalvià el comentari de que no li havia dit res de que els obserbaven, ja que sabia que sortiria perdent. El que sí que no va aguantar va ser el comentari de que es quedés . Que actués amb naturalitat. Un rave.

            -Des que estic amb tu no he acutat ni un sol segon amb naturalitat. No sé per què he sigut tan estúpida com per a venir aquí, m’avorreixo, i pel que es veu estic en constant perill. Tan debò mai t’hagués conegut, abans era feliç i tot anava bé. Oh, però, tammateix, de què serviex lamentar-se? Tu mai m’escoltes i m’escoltes passes deliberadament del tema. Ah, ai, ho sento, és perdona, que ens poden sentir! A partir d’ara estaré amb la boca callada i no molestaré. Perquè no sóc més que un destorb –es lamentà Àngela amb el capbaix.

            -Hmm... vaja, ja t’has enfadat... –va dir en un to de veu cansat mentre que deixava de mirar els observadors i es fixava en ella-. Ho sento –contestà simplement.

            Àngela alçà la mirada i l’observà atentament, ho sento!, pensa irritada mira, s’ha enfadat altre cop la nena, li dic que ho sento i ja està, tot solucionat! Oh, és tan estúpid! És que em fa rabiar de mala manera, no el soporto! Però és clar, que se li pot fer? Res.

            -Buf –sospirà Àngela mentre mirava cap a un altre costtat, no soportava la seva indiferència.

            -Què? Què passa? Per què sospires amb resignació? És que no t’he demanat perdó?

            -Calla, vols? Sé que no faràs res.

            -Que no faré res, respecte a què?

            -Respecte a la raó per la qual estic enfadada amb tu. T’avorreixo. Sempre estic amb les mateixes bestieses. Sóc un ésser bastant estrany, però, ara; vas ser tu el qui vas voler soportar-me.

            -Es que passa és que tinc molt poca paciència. Però tu saps que t’estimo molt.

            -Sí, ja –contestà Àngela escèptica.

            -No em creus.

            -Mai t’he cregut –sussurrà àcida.

            -Ara que és la dolenta? –va fer Gil fingint que estava ofés.

            Àngela no pogué evitar somriure al veure la cara de Gil, però sense poder acabar de desenfadar-se d’ell.

            -Només vull que em tinguis més en compte.

            -Si no et tingués en compte, no t’hauria dut aquí, no creus?

            -Només és pel teu propi interés –va dir Àngela tristament.

            -No jo no sóc pas aquest tipus de persona.

            -No? Llavors..., què ets? Eh, Gil? Què ets? –preguntà Àngela alçant els ulls cap a ell.

            -Sóc un vampir –mormolà Gil.

            -Sí, això ja ho sé. I jo sóc una humana. I tots aquests d’aquí són vampirs i no ho saben, però com que estic tan blanca, cap d’ells sospita. Perquè, digués, Gil, aquest és el problema, no Gil? Que no saben el que sóc realment. I si ho descobrissin, què farien? Es llançarien tots a mi? O et posarien un verí per matar-te per haver-me portat aquí? Realment, això seria com una traició per a ells, no creus? O potser farien el que més odiaries fent...

            -D’acord –va dir tallant-la bruscament-. D’acord. Ho he entés. Podries mantenir la boca callada una mica?

            -Tu sí que saps arreglar les coses, bonic.

            -Àngela, per favor. Enten-ho. No vull que passi res. Saps que jo cuido de tu.

            -No necessito de la teva ajuda.

            -Ara sí.

            Àngela es rendí. No hi tenia res a fer. Es va callar i recolzà el cap sobre l’espatlla de Gil, i aquest l’abraçà tendrament. Gil era un cas, però de vegades tenia els seus moments. I aquest era un d’ells. Àngela no tenia cap gana de desfer-lo, perquè se sentia molt bé així, se sentia segura de les mirades acusadores dels vampirs.

            -No... –murmurà de sobte Gil-. Ves-te’n, Àngela, torna a casa, ràpid! Separa’t de mi!

            -Què...? –va fer Àngela totalment desconcertada separant-se lentament de Gil-. Però què...? Què passa?

            -Ves-te’n! –exclamà retrocedint.

            Àngela es tocà instintivament el coll..., l’havia mossegada!

            Sortí corrents, apartant la gent, sense mirar enrera. No podia creure-ho! Com havia sigut capaç? Sort que s’havia fet enrera a temps, la ferida només era superficial. Perquè no tenia cap gana de convertir-se en un d’aquells fastigosos no-morts que es van quedar mirant-a embadalits al veure que sortia d’aquella manera. Com si no sabessin el que havia passat!

Continuarà...

N.A.: Hola, sóc Tasha Dawn, i aquesta és la meva quarta història escrita en català al fictionpress . Potser la trobeu una mica surrealista, fantàstica i sense sentit, però conforme vagi avançant, cobrarà més sentit. Si creieu que a pesar de tot continua sent rara, no us enganyaré pas, la història va contracorrent, la vaig idear d’un somni que vaig tenir. Per això és tan estrambòtica. Que no ho creieu? Allà vosaltres. Jo sóc així. La meitat de les històries que he escrit aquí les he extret dels meus somnis. La veritat és que tinc uns somnis molt estranys... l’únic que he fet en aquest cas és donar-li forma. Bé, si no voleu correr el risc de fer-vos un embolic amb aquesta història, no us culparé pas, ho comprenc perfectament, però si voleu correr el risc... depén de vosaltres. Si voleu que la continui, deixeu-me reviews demanant-m’ho i comentant-me el que us sembla. De vosaltres depén la supervivència d’aquesta història tan surrealista.