Capítol 2

El perdó

            Àngela tornà a mirar-se la ferida que tenia al coll, no era gaire vistosa i s’amagava fàcilment... però si algú a l’insitut es fixava en la seva estranya ‘forma’ i sitació es ficaria en un bon embolic. És clar que amb el mocador també s’hi fixarien i truerien les típiques conclusions precipitades (ehem), però per a ella en aquell moment el que pensessin el altres li era ben igual.

            Segur que Gerard (que era un dels pocs que sabia amb qui vivia) s’hi fixaria i començaria a replicar sobre la seva convivència amb Gil –per si no fos prou dífícil ja per a ella-. I ho faria amb raó. Però no distjava per res del món que tingués tractes amb Gil.

            -Àngela...? –sentí que deia la veu de Gil cautela.

            Semblava que Gil acabava d’arribar. Ensenyà el cap per la porta vacil·lant.

            -Escolta, t’ho puc explicar...

            -No vull explicacions –va fer Àngela bruscament.

            Sortí corrents del bany i se n’anà cap a la seva habitació. Gil la va seguir intentant explicar-se. Però enraonar amb Àngela era una missió impossible.

            -Escolta, ja sé que és difícil que emm vulguis perdonar, però... faré tot el possible per compensar-te.

            Àngela va tancar d’un cop la porta deixant a Gil enrera. No volia escoltar-lo, ni veure’l, ni saber res que tingués a veure amb ell. No volia creure qualsevol que fos la seva explicació i, molt menys, perdonar-lo.

            Li ho va jurar. Li ho va promentre.

            Que mai sofirira cap mal.

            Mentida.

            No obstant, Gil era tan caparrut com ella, i no va voler donar-se per vençut. Era capaç de dur-li la lluna amb tal de rebre el seu perdó. La paciència i la persistència de Gil semblava no tenir límits. Qualsevol bé material que sabés que algun cop havia agradat a Àngela se’l va comprar. Va servir a Àngela com un criat. Podria dir-se que Àngela posseïa tot quant podia desitjar. Però, a pesar de tot, a pesar de totes les súpliques, Àngela no el va perdonar. Tot i que de vegades sentia llàstima, el seu orgull va ser més fort.

            I no el va voler perdonar.

*          *            *

            Àngela s’estremí i s’arrapà al coixí més pròxim. No podia evitar estar tensa, a pesar de saber, imaginar el que passaria. Era inevitable.

            Pujà el volum del televisior per poder escoltar bé aquella magnífic banda sonora. Se l’havia de comprar.

            Ja li demanaria a Gil.

            No era necessari que el perdonés, simplement, ell ho faria.

            Parlant del rei de Roma, en aquell moment entrà Gil per la porta.

            Aquells eren els minuts finals de la pel.lícula, i hi estava tan absorta que ni s’adonà de que Gil era allà.

            -Què fas? –preguntà Gil posant-se davant de la pantalla per a captar la seva atenció.

            Àngela no va contestar i es va fer a un costat del sofà per a continuar veient la pel·lícula.

            -Ja veig que amb tu no es pot parlar. I, fixa’t, aquesta és una de les pel·lícules que et vaig regalar. És així com m’ho agraeixes? –preguntà Gil simulant que estava ofés.

            -Gràcies –contestà Àngela secament per tal de fer-lo callar, sense treure en cap moment els ulls de la pantalla.

            -No era això el que jo... –Gil desistí-, molt bé, vaig a veure si realment és tan interessant aquesta pel·lícula.

            S’assegué al costat d’Àngela i escoltà la pel·lícula en silenci. Als pocs minuts, la pel·lícula ja s’havia acabat i començaven a sortir les lletres.

            -Ah, mira què bé, ja s’ha acabat. Ara podrem tenir una conversa humanoide. Apa, tanca la tele.

            Àngela mogué el cap negant-li-ho. No podia parlar. S’havia emoinat tan veient la pel·lícula que se li havia fet un nuc a la gola.

            -Què passa, és que t’agrada veure lletres? Ui, sí, són molt divertides. Va, tanca –va fer Gil impacient.

            -M’agrada escoltar la música –digué Angela amb veu ronca, dissimulant l’emoció continguda. Però Gil va captar de seguida què era el que passava.

            -Oh... oh, no em diguis que t’ha arribat al cor?

-Hi ha persones que sí en tenen, tot i que tu no sàpigues què és això.

-Àngela, Àngela, no siguis tan cruel amb mi, que em fas mal –va ironitzar Gil.

            Àngela el va fulminar amb la mirada.

            -Calla, vols? Estic molt sensible –contestà Àngela molt dignament.

            -Ah, sí? Vaja, ara resultarà que he arribat en bon moment. Ara que està sensible segur que em perdonaràs.

            -Et veig molt segur de tu mateix per a haver-te endut ja tantes desilusions –va fer ella sarcàstica.

            -Va ... perdona’m... –li pregà Gil agafant-li la mà.

            Àngela se’n va desfer bruscament.

            -Si vols... t’ho puc dir més alt, però més clar ja me’s impossible... –s’aproximà a Gil per a parlar-li al cau de l’orella, per a que la sentís bé- escolta’m bé, Gil: No. N. O. Ho entens? Resposta negativa, total i absolutament contrària a Sí.

            -Ja se t’ha passat la sensibleria?

            Àngela tornà a deixar-se caure sobre el sofà per a jeure còmodament.

            -És molt possible –digué Àngela somrient amb malícia.

            Gil agafà el comandament i rebobinà la cinta fins al punt clau. Deixà que la cinta anés i ara el que va somriure va ser ell.

            -No ho aconseguiràs. Creus que sóc idiota? L’acabo de veure, no crec que em torni a fer efecte.

            -No? Molt bé. Anem a fer una prova. Tu només mira-la. T’agrada la música, no és així? Una música que saps que et regalaré.

            Àngela no va dir res i tornpa a girar-se vers al televisor. Llavor, Gil va fer el que menys s’esperava, s’acostà a ella i li acaricià el cavells suaument

            -Què fas? –preguntà Àngela estranyada.

            -Xxx... silenci... –li sussurrà Gil-... em perdones?

            Àngela el mirà als ulls i somrigué irònicament. Aquell era el seu pla? Però altre cop, Gil va fer el que menys s’esperava. Li va tornar la mirada directament als ulls amb confiança.

            Sense saber com, Àngela una força que l’empenyia, que l’atreia estranyament. I gairebé de forma pràcticament imperceptible va saber que a Gil li passava el mateix. No era un dels seus trucs. Ell no ho havia planejat.

            -No... no tornaràs a fer-me mal, veritat? –mormolà Àngela sense poder apartar els seus ulls dels de Gil.

            -Jo mai he volgut fer-te mal –murmurà Gil realment penedit, però sense abaixar la mirada.

            Àngela dubtà. No podia. No podia fer-ho. D’altra banda, tampoc podia deixar de mirar a Gil. I sentir que cada cop estava més a la vora. I sentir com els batecs del seu cor cada cop s’acceleraven més. No sabia si Gil ho sentiria o no. Però tenia la sensació de que acabava de baixar d’una muntanya russa.

            Gil va moure el cap.

            Àngela va tancar els ulls.

            Els seus llavis es van trobar.

            Però per una mil·lèssima de segon. Una eternament curta mil·lèssima de segon irrecuperable. Perquè el mal ja estava fet.

            S’havien besat.

            Gil es va separar ràpidament i es va aixecar.

            -No... saps que no puc... Ho ho sento. A-això no ha passat.

            Gil va marxar de seguida. Àngela es va quedar asseguda, intentant assimilar-ho.

            -No. No ha passat.