Capítol 1: L’àngel caigut i l’oferta d’en Clotari.

Els carrers em donaven la benvinguda, si tan sols hagués pogut donar-s’hi jo també... però no podia, vagava sense rumb per carrers foscos, deserts, com el meu esperit. Sóc un àngel... bé, era un àngel. Soc un desterrat. Vaig cometre errors que he pagat molt cars. Un d’ells separar-me de la meva protegida, se la van endur. Ara només vago per el món, buscant el motiu per el qual vaig desfer-me de tots el meus lligams celestials... o me’ls van treure, no ho recordo amb exactitud. Els anys em semblen segons, el segles instants. Cada dia em desperto com un mortal i me’n vaig. Fins fa uns anys només vagava pels carrers, ara me’n vaig a una feina de vuit hores que em dona ho just per poder pagar un pis a una zona no molt dolenta de la ciutat on resideixo. Després de la feina vago sense rumb, és l’única cosa que encara conservo. Pot ser espero que algun dia, el menys esperat, alguna persona topi amb mi i em doni l’oportunitat de ser feliç de nou.

-¿Ets en Sirmium?

-¿Qui és? ¿Qui m’anomena pel meu nom maleït?

De una de les ombres del carrer va sorgir un home, anava ben vestit, tenia el cabell marró fosc, però el que més cridava l’atenció d’aquell home eren els seus ulls: un marró amb un vermellós profund.

-¿Ets un dimoni?- vaig dir amb un to segur.

- M’anomenen així els mortals. Però em pots dir Clotari.

- Molt presumptuós, t’hem presentes amb el nom d’un rei mortal sent un dimoni. Que pot ser vols reinar sobre aquest éssers condemnats a morir?

- No vull reinar sobre mortals, vull reinar sobre immortals. I vull que m’hi ajudis.

- Ets massa presumptuós de nou.- dit això vaig girar-me i comencí a caminar.

- Ets tu el que no veu la oportunitat que t’estic oferint.- va col·locar-se al meu davant frenant-me l’avançada- Tu ets un àngel caigut, però no et van manllevar tots els poders. Em pots ajudar a canviar les coses. La teva condemna va ser injusta i jo vull acabar amb aquestes coses.

- Així m’haig de confiar que les teves accions son mogudes domés per la bona voluntat del teu cor de dimoni?

- Més o menys.. sí.

- Ah, així tot estar arreglat. ¿Et penses que ho saps tot?, Doncs t’has equivocat de mig a mig, jo no posseeixo ningun poder celestial- dita la última paraula vaig donar-l’hi l’esquena per segona vegada i vaig caminar a pas lleuger.

- Al menys escolta el que et diré.- Em va dir ja des de l’altre banda del carrer.

- No, gràcies.

-¿Què hi pots perdre? Les ales ja no.- vaig aturar-me. Y, de una revolada, em vaig girar per mirar-lo fixament.

- Què et fa pensar que m’interessa el teu cop d’estat?

- Que serà l’oportunitat que estaves esperant per construir-te un mon propi, on no tinguis que cercar la felicitat, doncs ja la tindràs a l’abast de la mà. – Amb el ressò que feien les meves passes, vaig començar a caminar el camí que instants abans estava trescant però en direcció contrària.

- Molt bé. Com carai vols desafiar-lo a ell si ni tan sols pots agafar el mínim d’ànimes per ser considerat digne de viure a l’infern?- davant d’aquesta pregunta va somriure.

- Molt senzill, atacant per la part que té més indefensa, ja que ningú s’atreveix a ofendre per aquella banda.

- I aquesta banda tant indefensa és...?

- Agafarem els nou àngels de la mort.

- Tu estàs malament del cap. Aquests àngels no es poden agafar, ja que resideixen en una dimensió diferent que la dels altres àngels, dimonis o homes.

- Sí, si, si, si, si. Però s’hi pot anar, això si, si saps com.

- I què hi pinto jo aquí?

- Tu tens el poders d’un àngel...

- Els tenia.

- No, els tens. Només estan adormits. Tu pots reconèixer als teus antics congèneres i així indicar on es troben.

- I què trauré de profit?

- El teu món. Pensa-ho. No tens res a perdre i molt a guanyar...

Si et decideixes i m’ajudes, t’estaré esperant. Només pronuncia-ho al aire i em trobaràs a la pròxima granja amb que et topis.- davant d’aquell comentari vaig aixecar una cella escèptic.- M’agrada la xocolata fosa.- va dir somrient instants abans de desaparèixer.

Això era nou. Des del dia que em van desterrar no havia tornat a parlar amb un dimoni, y menys que aquest em proposés un tracte. L’hauria d’agafar? Però acceptar suposaria anar en contra d’ell. I seria amb els àngels de la mort... els mateixos que se l’hi van emportar la seva felicitat sense cap mena de mirament. Seria lluitar contra aquells que van manllevar-li als que estimava. Però tindré aquest valor? El que em proposa és anar en contra del meu creador...

El meu creador i el mateix que em te aquí, vagant com una ànima en pena. El mateix que va decretar el meu desterrament... I ni tan sols puc morir, sols puc vagar fins al dia en que tots els mortals seran jutjats.

Sí. Ho faré. Almenys per tal de que em doni mort dècades o mil·lenis abans del que em pertocava.

Em vaig posar a caminar. Els carrers passaven indiferents pel meu voltant fins a portar-me al centre neuràlgic de la ciutat. On hi havia una granja que m’agradava.

- Clotari, accepto. Amb els pocs poders que em queden us ajudaré.- vaig xiuxiuejar.

- Bé, fantàstic. –Va dir en Clotari des de la terrassa de la granja. Ara s’havia canviat el vestit per un de blanc.- Estava segur que no em defraudaries. Però vine i pren alguna cosa. Que estiguis desterrat no vol dir que no poguis gaudir dels plaers del menjars.

- No menjo.- vaig dir jaient a una cadira a la taula.

- Però segur que ni ho has intentat ¿Veritat?

- No, no em cal, doncs no menjo.

- Vinga, vinga. Segur que t’agradarà.- va demanar un xocolata mixta quan va passar el cambrer.

- És una delícia, ja ho veuràs.

- No sembles un dimoni per com et comportes. No m’estranya que no aconseguissis les ànimes.

- No, això és mentida. Les vaig aconseguir totes menys una. I és que per molt bo que sigui l’infern per un dimoni, hi ha coses que no es troben allà...

- Com la xocolata calenta.

- Exacte, veig que et comences a animar.

En aquell moment un cambrer amb presses va deixar dos tasses a la taula. Aquestes estaven plenes de xocolata blanca, negra y una que semblava marró.

- És un festival per el paladar. Són tres classes de xocolata, cada una a diferent temperatura... però tasta-ho, que mirant no es treu el sabor...- va riure de les seves pròpies paraules.

Lentament vaig agafar la tassa i m’he la vaig acostar als llavis. Sens dubte era un espectacle visual també, ja que els tres colors es confonien en un harmònic gir. La tassa va tocar els meus llavis.

La primera sensació que vaig tenir va ser la de cremar-me, però desprès va ser una inundació de sabor i de sensacions que es va expandir més enllà de les fronteres de la boca. El fred i el calent es confonia a la meva llengua, al igual que el sabors dolços, amargs i suaus.

En Clotari va riure al veure la meva expressió facial.

- Ho veus? I això és només el principi. Jo faré que et tornis a sentir viu i con mai t’hauries sentit servint-lo a ell com a àngel.

Molt bé. Estàs preparat per començar?

- Quan?

- Ara mateix, segueix-me.- es va aixecar i es va posar a caminar entre la gent, jo el seguia el més a la vora que l’aglomeració em deixava, per, finalment, arribar a un conjunt de pisos i pujar fins l’última planta. Allà ja hi havia més persones esperant.

- Perfecte, us presento en Sirmium, ell és l’últim membre que treballarà amb nosaltres, car ell és un àngel caigut...- va finalitzar en Clotari.

·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·.·