Capítol 2: En Leatus.

A la sala hi havien diverses persones, de les quals vaig poder observar que la majoria eren dimonis. N’hi havia vuit contant en Clotari, però hi havia alguna cosa que no encaixava del tot.

Estàvem en una sala lluminosa però amb moltes cortines vaporoses que voleiaven per tota la superfície, fent impossible de veure en claredat aquesta.

- ¿Com ens ajudarà un àngel que encara no s’ha convertit amb dimoni?- Va preguntar una veu prepotent que sorgia d’una figura que jeia al sofà.

- Tranquil Luzhou, ningú et traurà el lloc dins l’ordre.- va respondre un altre dimoni que estava dret cap al balcó.- A més, un àngel que encara no s’ha convertit en dimoni és molt útil en la nostre empresa.

- Jo no estaria tan segur Leatus , - Va contestar en Luzhou- podria ser que fos una trampa. Em penso que no cal que et recordi que ja em cridat la seva atenció... si més no, deu d’haver trobat a faltar l’àngel que vam agafar.

- L’àngel que vau agafar?- Vaig preguntar amb curiositat- Clotari, no vull secrets amb mi, o m’ho expliques tot o marxo.

- Tranquil, tot al seu temps...- va respondre amb un somriure. I es va encarar amb els altres.- Vosaltres no teniu res a dir, aquí el que porta tot sóc jo i si hi ha alguna queixa ja us podeu preparar per a passar el portal, ja que no tornareu a parlar amb ningú sacs de gemecs, en Sirmium és necessari, almenys molt més que vosaltres.- va acabar amenaçant.

Vaig apartar una de les cortines per asseurem a una cadira. Ara veia perfectament el dimoni que es feia anomenar Leatus. Era alt, de complexió prima, els ulls els tenia d’un verd amb guspires roges, que els feia veure com una petita flor, la pell era blanca com el marfil i els cabells rojos com el foc. El seus ulls van guspirejar i em va somriure, ensenyant-me inconscientment dos petits ullals que tenia a la part superior de la mandíbula.

- Així que ets un àngel que encara no ha trobat el seu propi destí... – va dir en Leatus.- No facis cas de les paraules d’en Luzhou, mai s’ha fiat dels àngels.

- Per un bon motiu. Sempre són més cruels del que admeten...

-¡Prou!- va interrompre en Clotari.- Estem aquí per feina, les disputes es faran després. Heu trobat el rastre de l’àngel?

- Sí, està a les rodalies de la ciutat, en un pis a tocar a una zona residencial.- va dir un dels altres que encara es mantenien ocults per les cortines.

- Bé, així ja ho haureu preparat? No?

- Sí.- va respondre una altra veu.- Trenta dimonis de baix nivell estan esperant l’ordre. Només falta decidir qui l’acompanya.

- Això ja ho he decidit. – va respondre en Clotari.- Ja podeu marxar a les vostres posicions. Sirmium, vine amb mi.- va passar a una altra sala, esperant a la porta i aguantant-la en espera de que jo passés. Vaig fer el meu temps fins que vaig ser dins la sala. Era no gaire més gran que l’anterior, però totalment buida a no ser per dos taules que contenien dos cossos tapats amb una lona. – Aquest que veus aquí .- va senyalar el primer.- és l’àngel de la mort que vam agafar.- va destapar-lo. Era com un home gran, amb arrugues a la cara i amb els cabells color blanc però, a diferencia dels homes, aquest era llarg i arribava fins als peus.

- Si em necessiteu a mi ¿com el vau agafar a aquest?- vaig preguntar ja fart de que se’m ocultés la informació.

- Va ser pura rauxa que el poguéssim agafar, - Va explicar ell- però com tot, te un preu. Un dimoni que pertanyia al meu grup el va seguir fins a la seva destinació. Però hi ha un problema, allí no hi poden anar els dimonis. L’àngel el va veure de seguida i li va intentar manllevar-li la vida. –feu una pausa- el que va passar va ser que tots dos van acabar molt malparats, i ara ni l’un ni l’altre poden fer ús de la seva ànima d’àngel. –va destapar l’altre. Era clarament un dimoni, però la seva expressió facial era de dolor i gran part de la seva superfície estava cremada.

- El va cremar l’àngel de la mort? Havia sentit a dir que eren molt pacífics.

- Sí que ho són, però si es veuen amenaçats poden arribar a provocar catàstrofes. Com ja deus de saber, a molt poques coses reaccionen, ja que molt poques coses els hi poden danyar i, per tant, no tenen por. Els dimonis és una d’aquestes coses i que un en vegi un provoca situacions com aquesta.- va assenyalar amb el cap als dos cossos.- però, si per el contrari, veuen un àngel, no reaccionaràn negativament i tindrem el camí lliure per agafar-lo sense problemes.

- Però encara hi ha una cosa que no m’has contat. Com es fa per a arribar a la seva dimensió?

- Ara hi anem. Els àngels de la mort no només porten la mort, o s’enduen l’ànima com volguis dir, sinó que també donen la vida. Són transportistes d’ànimes. Les duen d’un lloc a un altre. Aquesta qualitat fa que també esdevinguin àngels creadors. I, quan es necessita d’un. Un d’ells deixa de transportar ànimes per dedicar-se a crear.

Actualment hi ha un àngel creador a la terra. No se sap que està fent. L’única cosa és que és una oportunitat per agafar-lo. Primer se l’ha d’espantar per tal de que torni al seu lloc i, aleshores, tu el seguiràs per arribar allí. I portar-lo fins ací.

- Dit així sona molt fàcil, però no ser com es segueix.

- Tranquil, un cop sigui l’hora, estaré allí per guiar-te en anar. Ara només t’has de preocupar per arribar a aquesta direcció –em va deixar sobre una taula un paper amb una direcció escrita.- i buscar alguna cosa que sigui preciada per un àngel. Així el podràs enganyar.

Bé, jo me’n vaig. Ens trobem allí.- dit això va desaparèixer en l’ombra.

Vaig quedar-me astorat una estona. Sense saber com actuar. Vaig sentir com la porta s’obria i es tancava. Algú va entrar.

- Realment ets sorprenent- va dir en Leatus apropant-se. – Sempre m’havia pensat que els àngels caiguts es marcien de seguida... però tu estàs fresc...- va agafar la meva mà, que reposava sobre la taula. Jo l’hi vaig deixar fer.- Tens la mà rasposa... has estat treballant, no ho hauries de fer, ets massa bonic per deixar perdre unes mans i un cos tan bells...es va acostar més al meu cos. L’altra mà va anar recorrent la meva cintura fins a tenir-me agafat. Els seus ulls estaven a l’altura dels meus. I un vent endimoniat feia voleiar els seus cabells rojos fins la meva cara.

Feia tan de temps que ningú m’agafava d’aquella manera...

Tan de temps...

Sense saber com les nostres llavis van quedar units. Primer jo no responia, encara astorat.

Tan de temps que ningú no em besa...

Inconscientment vaig anar responent. I també encerclant-lo amb els meus braços.

La seva llengua va demanar entrada i l’hi vaig concedir. A un temps que la meva també testà la seva boca. Era dolça i roent, com la xocolata que m’havia pres abans...

Quantes coses m’hauré perdut per estar tan tancat en mi mateix?

Ens vam separar lentament, doncs l’aire no el necessitàvem com els mortals.

- Vigila quan hi vagis, no voldria pas que acabessis com ell.- va dir dolçament, per després assenyalar amb la mirada al cos semicremat del dimoni. –ves amb compte-

- Això faré.- vaig respondre abraçant-lo encara més fort.