La família Rosmerta Llobrgat era d'allò més feliç. Tenien dos fills, la filla, Mercè, era preciosa, tenia els ulls blaus com la mar i sempre estava somrient. Els cavells, castanys, sempre els portava sumament ben pentinats. També tenien un fill menor, Benet, era molt més revoltós i sempre reia per qualsevol cosa.

            Els seus pares mai els havien maltractat i sempre havien sigut molt benèvols. No solien amagar-los res, a exepció de les golfes de casa dels avis. Era l'únic secret que tenien, i, al principi, quan els dos eren petits, era fàcil. ja que els feia por, aquell lloc tan obscur i solitari, sempre escalfreds només de pensar-ho. Però la curiostat començava a picar-los i, ja que els pares mai els deien res, Mercè pensà en preguntar als avis. Els seus avis eren una mica estranys, i de vegades no entenien molt bé el que deien.

            Un, dia, quan Mercè tenia set anys, el seu avi la mirà i somrigué amb certa melancolia, però en part també felicitat.

            -Teniu uns ulls com els de la vostra àvia, duquessa -el seu avi sempre li parlava de vosté, com si fos una duquessa.

            Més d'una vegada, li havia preguntat per què li deia duquessa, ja que ella no ho era. Però sempre somreia i deia:

            -És que per a mi sou una duquessa.

            Tot i que li resultava molt estrany, no s'hi va capficar gaire i només pensà que era el caràcter del seu avi. Ni tan sols és va fixar, que, en realitat, els ulls de la seva àvia eren marrons, com els de l'avi.

            Ja que l'avi deia coses que ningú entenia, Mercè preguntà a l'àvia.

            Ho aprofità un dia que els pares els havien deixat amb els avis per anar al teatre (allò era una ocasió única, ja que els pares casi mai eixien sense ells). Acompanyada per Benet, i intentant dissimular al màxim la seva curiositat, es dirigiren a l'àvia amb fingida indiferència.

            -Àvia...-començà a dir Mercè- que podríem anar a les golfes?

            -No -contestà l'àvia secament.

            -Per què? -preguntà Benet implorant.

            -No crec que agradeu als fantesmes -digué l'àvia tranquilament, com aquell qui diu bon dia.

            -Àvia... els fantasmes no existeixen.

            -Mmm... no se t'escapa ni una, eh, Mercè? -contestà simpàticament l'àvia mentre tornava a posar-se a cosir.

            -Mai en la vida ens direu res?

            -Tot al seu degut temps, estimada.

            -Duquessa! -exclamà la veu de l'avi darrera seu- Podeu venir un moment per a ajudar-me amb aquest paquet?

            -Ja veig sempre vos n'eixireu amb la vostra -murmurà irritada mentre anava amb l'avi.

            -Ah, veniu aquí, us he d'ensenyar una cosa...-digué l'avi en veure-la entrar.

            -Ah, sí? El què? -preguntà encuriosida.

            L'avi es tragué una cosa platejada de la butxaca i se la mostrà. Era una clau, i al jutjar per la forma, era bastant antiga.

            -Agafeu-la, perquè aquesta, no és ni més ni menys la clau de la duquessa. -li allargà la mà per a que l'agafés.

            -Avi...jo no voldria que et sentissis obligat a donar-me res que...

            -No...ja és hora de que conegueu la veritat.

            -La... la veritat sobre què? -preguntà Mercè estranyada.

            -Al golfes hi descobrireu la veritat. -li digué l'avi dolçament, però el seu rostre estava seriós i pareixia que fos més vell que mai.

            La Mercè li va somriure.

            -Gràcies, avi. -i se n'anà corrents a les golfes.

N.A. Aquest és un nou projecte que tinc entre mans. He decidit que jo no penso continuar aquesta història. Vull que sigui escrita per tots els valencians, catalans, mallorquins, rossellonencs i algueresos que passin per aquí. Per això, si a algú se li ocorre un segon capítol que me l’envii al meu correu electrònic: que jo se’l baixaré aquí –amb el pertanyent nom i ©, que jo no m’expropio del que no és meu-.