Un somni en un racó de cel.

El vent xiulava dolçament a les meves orelles mentre que una suau fragància a pluja primerenca començava a expandir-se per tot arreu. Vaig virar el vol per volar a tocar d’un núvol blanquinós. Era tan divertit fer-ho! Feia centúries que ho repetia i mai em cansava. Encara que tampoc em cansava mai de volar juntament amb els avions, fins i tot a vegades seure sobre aquell ocell descomunal i descansar com ho faria sobre un núvol però amb l’avantatge de poder viatjar més ràpidament. Encara que el vent assotés amb fúria la cara moltes vegades, o la gran majoria.

- Encara ets tan alegre com sempre, veritat?- una veu familiar em va treure dels meus pensament. Era Psico. Amb gran somriure a la cara vaig anar a la seva trobada.

- I tu tan analitzador. No podries per un dia deixar-te anar i riure al vent sense preocupacions?- li vaig agafar la mà per fer-li fer un tombarella juntament amb mi.- És divertit! Vine, que anirem a veure els colors del nord!- vaig tirar de la seva mà per posar rumb al nord, però al fer una mica de força vaig sentir com una que era superior a la meva se m’emportava i m’ajuntava amb en Psico. Rodejant-me la cintura amb el seu braç lliure per tal de que no anés a altre lloc que allí. Estava a l’alçada dels seus ulls, blau marins els qual eren emmarcats per una faç blanca com si fos creada amb pura llum.

- Tens tanta energia...- els seus dits es van esmunyir per entre els meus cabells, acariciant-me el cap. Es veu que li devien agradar doncs sempre tenia una mirada especial sempre que feia aquest gest.- Per que simplement no et van crear fer moure el mon? - vaig somriure.

- Oh, per que em van crear per fer moure el mon de la ment.- vaig respondre amb un somriure. Simplement hi havia vegades que creia que els altres tenien una memòria fluixa, per què preguntaven si ho sabien des de fa tan de temps? Vaig oblidar-me d’aquell afer en quan vaig veure que un cristall blanc es posava al nas d’en Psico. Amb una mà vaig agafar aquella petita espurna blanca davant de la mirada curiosa d’ell.- Mira! És neu! Està nevant!- vaig esmunyir-me per entre els seus braços per dansar sota els flocs, fent que ballessin al meu voltant i que es posessin suaument en els meus cabells, ales, robes i pell. Era una de les coses més precioses la neu!

Vaig parar en quan vaig veure que ell no es movia, que estava palplantat mirant-me.

- Què no t’agrada la neu? Si vols anem a un lloc més amunt, on la neu ja ha baixat fins les capes baixes. – Ell va somriure divertit davant del meu comentari.

- I tu ho faries? Des de quant els altres t’imposen normes?- em vaig acostar altra vegada a ell i el vaig rodejar amb els meus propis braços.

- Mai, molts ho han provat, però ningú mai ha aconseguit que jo seguís el seu desig. Ja que jo només mostro la veritat i no la mentida, encara que aquesta sigui en forma de por o alegria, mai em poden enganyar per això no em poden manar. Sempre acabo sent jo el que fa ballar als altres al meu son. –Vaig fer lliscar les meves mans fins a posar-les a cada costat del seu cap.- I tu? Ho vols provar? Quines sons les teves pors? Jo te les mostraré. Els teus temors? Jo els sabré. Les teves aspiracions? Jo te les deixaré tastar. Les teves alegries? Jo te les repetiré. –Es va quedar pensatiu no mirant a cap punt en concret.- Ningú m’ha pogut domar, sóc lliure, així em van crear. I, pel seu bé, mai em podran domesticar com amb fet amb l’aigua, el vent i la terra... Ai! Però em deixava que jo també mostro les preocupacions i les teves ara mateix estan massa confuses per interpretar-les...

-Aleshores- va contestar- que em mostraries si arribés el cas?- No m’ho vaig pensar ni un instant.

- Caos. Moltes vegades és això el que haig de mostrar. Incoherències, coses sense sentit, inclòs, com dirien avui en dia, idioteses.- va sospirar girant-se per encarar-se cap a ponent.

- Precisament. Caos. El caos és el que em preocupa...

- Però si el caos sempre està present en tot... preocupar-te per això no et conduirà a cap lloc. A més, per què amoïnar-te? Si el caos ve ja hi ha altres encargats de frenar-lo, no ens pertoca a nosaltres...

- No em refereixo a aquesta mena de caos, sinó al que hi ha en les criatures vives... L’equilibri que tan ens va costar aconseguir en aquest racó d’univers s’està trencant, el caos està envaint. La ment, ara més sofisticada en quan a pensaments que abans, està arribant a un límit de saturació. Els sentiments es confonen, no importa res excepte el poder, això es el que la majoria creu...

-No.- Vaig interrompre secament- la majoria creu que no hi ha forma de millorar, que l’únic camí és lluitar entre ells per un pam més de terra o un mos de menjar... Encara que hi ha molts que volen tancar els ulls i crear el seu propi mon, on només resten aquelles persones que poden arribar a comprendre’ls.

- I això de què carai pot servir?! No poden veure que la solució seria po...

-No tenen la teva visió! Si la majoria no veuen ni que són ells mateixos, ni en que creuen, ni que senten. Per això no poden viure sols... i per això mateix no poden conviure en harmonia.- es va tornar a perdre en els seus pensaments, entenent-ho, vaig aproximar-me a la seva orella per començar a xiuxiuejar- Un prat fosc, on no es poden veure les coses, on no veus ni el teu propi cos. Et mous i caus. Uns punts vermellosos t’observen atentament des de la foscor. Què pots fer? Ataques? O són amics? Tens veritablement el poder per acabar amb ells? I si et volen ajudar a sortir de la foscor? I si són ells els que t’hi han portat? Què fas?...

- O... Observar.- va tartamudejar indecís.

- Quant de temps? Què has de veure si no ho pots fer?

El silenci va apoderar-se d’aquell racó de cel.

- Ara ho entens?- vaig dir dolçament- Abans de mirar al seu voltant volen mirar dins d’ells mateixos. Així ha sigut des de fa centúries i molt provablement continuaran així en un futur. No et capfiquis en aquest tema, el caos és el pare ancestral, tot prové i acaba en ell. Però si ens ho mirem així quan una etapa s’acaba i torna comença la nova que es crea. Mai acaba el cicle. Sempre es repeteix.

Altre cop. Sempre contestava preguntes amb la por. O els meus temors. Xiuxiuejant a cau d’orella anava deixant anar les veritats que s’amagaven a ho més profund de la ment...

- Però quan s’acabi... – vaig tartamudejar- quan tot torni al caos...

- Tot tornarà a néixer. Igual que en una vetlla la rendició al son és el principi del lliure fer del subconscient. No pateixis per aquest afer! Vine amb mi i diverteix-te!

- Però venir amb tu no és seguretat de felicitat.

- La felicitat és un concepte, jo només dono a la gent pistes per tal de que es coneguin millor, encara que neguin el que jo els hi mostro... Inclòs les teves pors...- Les seves mans van agafar fortament el meu cap. Desprès foscor...

Volava per un món gris, sense canvis, monòton. Sols de tant en tant un raig de llum seguit per un riure i algú dient el meu nom trencava el mon monocromàtic. Buscava alguna cosa, l’havia de trobar fos com fos! Però... què estic buscant? Ah, si.

Vaig seguir avançant cada vegada més intranquil. On havia anat? Si fa uns instant estava aquí!

El mon seguia avançant sense immutar-se davant dels meus nervis. Seguia girant mentre algú em cridava en la distància.

Allí! Ara ho veia. Dos fulgors em van advertir de que un veloç ésser passava pel meu camí. Entre les llums es perfilava una figura canviant, aterridora però dolça, freda però càlida, plena de contradiccions.

- No, ets tu que crees les contradiccions- va xiuxiuejar una veu des de la figura- jo només sóc un mirall. Un mirall de la teva ment... – un remolí roig y negre es va començar a formar sota la figura, fent que la visió d’aquesta encara es difuminés més i amaçant amb devorar-la.

- Vigila! Vine aquí!- La meva mà es va aproximar a la figura al mateix temps que el meu cos ja s’estava movent al més ràpid que podia. Aquella amorfa figura estava quieta, com esmorteïda. Però què feia? Què no veia que el remolí se’l emportaria?- Agafa’m la mà!!

- Això no és el que s’ha de fer, aquesta no és la solució a l’enigma.- el remolí, cada vegada més embravit, va xuclar la figura tot i que amb les ales s’hi va resistir. Ara era ell qui no podia fugir del remolí! Amb tot l’impuls del que era capaç vaig intentar fugir. Inútil. La força era superior a la meva, les cames no responien del dolor a les que estaven sotmeses, no podia ni tan sols parlar, cridar. Queia. Queia ràpidament cap aquell abisme bicolor...

Els meus ulls es van obrir lentament, la claror ferint les sensibles pupil·les. Però què? Un somni? Vaig mirar com la seva cara em somreia mentre em mirava curiós.

- Es veu que tu també estàs submergit en el caos, clar que no el pots arribar a entendre... T’aconsellaria que primer intentessis entendre’t a tu mateix abans de mirar tan minuciosament el teu voltant.

- Però... per què ho has fet?- vaig dir sense sortir del meu enteniment, només havia estat un somni.

- Ho estaves demanant a crit silenciosos.- va riure de si mateix.- Bé, jo me’n vaig al nord, a veure els colors del crepuscle. Va fer lliscar els seus braços fins a alliberar-me completament. Però abans que es pogués moure el vaig agafar pels dos braços...

Quanta gent havia volgut agafar un somni i no havia pogut? Quanta se li havia escapat per entre el dits, lliscat com si fos aigua? Quants nens tindrien por per culpa seva? Quants els podrien gaudir i agafar sense que amb el temps fugís?

Vaig deixar-lo anar conscient de que només havia estat un impuls incoherent. Ell no li va donar importància i, amb un somriure, va començar a anar-se’n.

Havia de dir alguna cosa però no sabia quina. Com odiava quedar-se en blanc!

- Somni! – vaig exclamar sense pensar abans. Ell es va girar i em va mirar.

- Sí?- Els meus llavis es van corbar en un somriure.

- Gràcies. Gràcies per mostrar-me a mi mateix.- Somni només va somriure i va assentir amb el cap per instants després anar veloç cap al nord, on havia d’ensenyar, com un mirall, el propi reflex en altres éssers que es negaven a si mateixos.- Gràcies Somni, que mostres el que la ment no vol veure, el que Psico nega...

N/a: Bé, aquesta història... són 6 paginetes de no res però em va agradar com va quedar. Algun comentari al meu e-mail o li doneu al botonet on posa "go" i el deixeu.