ONIRAFE. Capítol 2: Dia amb geni i boig

Abans de que arribés a l’hangar on havia d’agafar la nau es va sentir unes vibracions que van fer trontollar tota l’ala on es trobava. Però no l’hi va fer falta preguntar gaire per saber què havia succeït, doncs els crits del cap de secció donaven una idea aproximada....

-ÉS L’ÚLTIMA VEGADA QUE FAS DESTROSSA SEMBLANT!! PERÒ AMB QUÈ CARAI ESTAVES PENSANT QUAN BARREJAVES LES SUBSTÀNCIES?!!! .....

-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘-.-‘

Em vaig estirar mandrosament i vaig posar rumb al meu laboratori. Vinga! Segur que avui trobaria l’explicació! Perquè res es podia resistir al meu cervell priviliejat i al meu geni! A més a més... avui arribaven les mostres de substància dels altres dos forats. Ai! No podia esperar de l’emoció! Per fi tindria mostres reals amb què experimentar! Si.. i si ho trobava seria reconegut! I tots els vells de l’acadèmia hauran de rectificar les seves paraules i reconèixer que sóc un veritable geni amb futur!!...

Ignorant les persones que s’hem quedaven mirant a causa de la meva rialla vaig anar a bon pas fins a la missatgeria per veure si ja els hi havia arribat el paquet. I, abans de dirigir la paraula a Harada (la noia que avui estava a la recepció), vaig col·locar-me bé els cabells (és que els duia una mica despentinats per haver dormit en una mala postura...):

-Què?- vaig dir amb veu greu i sensual mentre repenjava el cos a la barra.- Tens alguna cosa per a mi?

-Kokuyo, quantes vegades t’ho he de dir? O quantes van ja aquest sideri? Quan arriba quelcom per tu t’ho envien directament al laboratori, si ha arribat alguna cosa estarà allí.... per cert... pots anar a buscar a Amarie i portar-li alguns comunicats per la seva secció?....- vaig saltar en posició de defensa, tota fatxenderia a una banda, oblidada.

-A.. a Amarie? Estàs boja? L’última vegada que la vaig veure vaig acabar amb el laboratori destrossat i amb deu sideris de deutes.... Aquella dona porta mal far... A més que encara sort que no em troba prou a la seva altura per què sinó..- em vaig passar un dit pel coll de la camisa, de cop i volta m’havia entrat una calor ofegant només de pensar que m’esperava si m’hi feien anar...

Em va mirar directament i amb mala cara.

-És molt simpàtica...

-Ja, i per això ninguna de vosaltres la portat de visita al seu departament o la seva habitació, no?

-eehhhh... això no te res a veure....- vaig sospirar. Resignació. Hora aproximada de l’esclat de la bombolla d’eufòria: 352 kisekis* del gnomon 28.

Em vaig dirigir arrestant els peus i amb un feix de missatges fins a dos nivell més amunt, on es trobava el departament d’Amarië. Cal dir que trobava aquell departament totalment prescindible per el bon funcionament de l’organització, ja que ni tan sols contaven amb aparells electrònics d’alta precisió com eren els ordinadors amb xips atòmics o les olotransmicions interdepartementals. Allí el que havia de més actual era una calculadora (ja que no sabien ni sumar 44443330 amb ell mateix sense recórrer a ella) i una màquina d’escriure. Sincerament, mai havia entès del tot la funció d’aquell departa...

Eh? Què és això?

Pel meu costat havia passat un ombra que ben bé havia pogut jurar que semblava un esperit cerimonial mergà, un avantpassat nagasawoc o, en el seu defecte, un núvol composat per vapor de brom i altres metalls ajuntats per fer compostos juntament amb diòxid de carboni. Però al entrar al radi d’il·luminació de la següent làmpada vaig veure que era Elaëar (Calengil, Elaëar. mergana13, 29 sideris de serveis actius a ONIRAFE i 53 a OBIRAFE, departament de recerca de Nemant pre-forat negre i predicció de la situació en tres cicles si no recordava malament).

-Que t’han fet olorar permangnat de brom o què? O no... espera... han tornat a posar cloroform als conductes de ventilació!- ui... si alguna vegada m’han donat una mirada més cansada sens dubte és aquesta.

-Prefereixo que m’haguessin tancat en una plataforma al buit plena de compostos d’etanol i cloroform.** - va suspirar i, passant-se una mà pels ulls per frenar les llàgrimes em va començar a explicar...- ...Jo només volia saber si aquests gnomon també amb quedaria em deutes, amb les defenses trencades per manca de manteniment, per les naus inútils, sense poder anar a l’hipermàgic! És tan injust l’Ens! Només dona gurs a aquells que no els fan servir! En canvi... jo haig de mantenir una flota mercant, haig de mantenir la col·lecció de d’escrits! –va començar a enumerar amb els dits, definitivament, els mergans eren una tribu estranya.- haig de pagar les lletres de la nau nova, de la casa, haig de pagar al banc per la jubilació, per l’assegurança, per...per... Ah! Sí! Per la manutenció de la meva mascota (és que no me l’ha deixen tenir aquí i l’haig de portar a una residència), per la compra dels aliments aquí.... i tot i saber que m’haig de fer càrrec de tots aquests forats em castiguen per interessar-me per al meva economia!! – Nota mental, no tornar a treure una conversa que pogui tenir a veure remotament amb els gurs o l’economia.- És tan injust! I és que només posseeixo 12 000 gurs i l’economia està estancada al no tenir cornac! A més, el sou que em paguen aquí és ridícul!...

-Vinga, que almenys tens un sou, jo em prou feines en torno a tenir... ¡¡I tot per culpa d’aquella bèstia extranamenca!!

-..Per Amarië vols dir?

-Sí...

-Bé... quan la saps fer anar no és tan perillosa, és més, pots sortir-ne beneficiat.

-El que tu diguis...

-I canviant de tema... El teu laboratori no era cap al sector gamma de la base?

-Sí, és laboratori experimental nº7 del sector gamma.

-I.. aleshores... Què fas cap a la secció alfa?

-Fer de missatger pel departament Arcà. – resignat, l’hi vaig mostrar el feix de documents que carregava.

-Si són per Amarië vas errat, aquesta hora mai hi és, està fent treball de camp.- ¡No! Les meves belles mostres ansioses per ser analitzades i jo esperant a aquella extranamentina... Vaig deixar escapar un gemec de desesperança inconscientment. – Si vols jo els hi podria fer arribar, tinc el seu departament de passada i deixant-li a Enerionil segur que els hi arriba.- Va afegir tot pensant una mica. Em van assaltar unes ganes de menjar-la a petons! Però un científic com jo ha de conservar la seva fama, així que li donaria les gràcies i després li proposaria de fer un sopar per a compensar aquest gest. Això mateix! Menjar de debò! I amb un mica de sort.... Vaig riure internament.

- T’estaria molt, molt, agraït!- li vaig dir tot passant-li els comunicats.- Però em sento una mica culpable...- em vaig rascar el lateral del cap com reflexionant- M’ho deixaries agrair amb un sopar?- s’ho va pensar una mica mentre posava bé els comunicats entre les seves mans i jugava aquests.

- D’acord - va dir finalment, per després afegir- però això si, compres i cuines tu.- Dit això es va enfilar per una escala tot fent saltironejar la llarga trena de color blau que duia.

M’havia deixat amb la paraula a la boca. Amb una veu interna intentant sobresortir per entre tots els meus pensament: “això t’ha passat per voler-te fer l’espavilat” “Tindràs sort si no se’t crema la cuina”. Però una altre veu va ofegar ràpidament aquella, una que deia: “Mostres fresques! T’estan esperant al laboratori! Nous descobriments i reptes! I totes les maleïdes mòmies de l’acadèmia s’estiraran dels pocs cabells que tenen quan vegin els meus resultats!!!

Sí!

Amb pas ferm em vaig dirigir cap al meu laboratori, passant pel costat de la gran vidriera que a la vegada feia de mirador per la sala plena de preciosos aparells que hauria d’estar fent anar jo en aquests moments... quina ràbia!

Però, resignant-me, vaig passar de llarg per anar a parar a un passadís blanquinós pel qual s’arribava al meu laboratori.

Vaig inspirar profundament en entrar. L’olor de la pissarra plena de guix formant complexes d’equacions, les pantalles d’ordinador pampalluguejant, els ratolins albins saltironejant per la gàbia, la fila desinuniforme de papers fent equilibris per aguantar-se sobre la precària taula, el taulell on hi reposaven els diferents matrassos, provetes, els tubs d’assaig mig plens (cada un d’ells amb una mostra genètica de cada tribu),... definitivament, aquell era el meu territori.

-Ah!- amb un crit d’esglai vaig veure com un paquet que contenia una capsa refrigeradora (alimentada amb nitrogen, és clar).- Bé!!! Perfecte!!!

Amb moviments àgils aviat hi van haver sobre el taulell més gran unes càpsules de Petri, uns quant matrassos, diferents reactius degudament arrenglerats i posats a part (mai oblidava les normes de seguretat), pinces i altres aparells necessaris tant volumètrics com de contenció.

Les següents hores van ser d’un neguit casi impossible d’explicar amb paraules (ja que impossible no hi apareix en el meu sistema de comunicació... bé, si que hi és però la definició que l’hi dono és: paraula fora del meu vocabulari): els trastos bruts començaven a formar una pila en la pica, la pissarra i els fulls estaven immensos en un caos d’equacions i cada vegada sentia que faltava un pas menys per la resolució del misteri que amagaven aquelles mostres de Gròmant i Blàmant.

Un vapor verdós va començar a elevar-se des de la majoria de mostres que estaven submergides en aigua pura, però no era per preocupar-se, després de tot, l’indicador d’elements no deia que fos res important....

Ara quedava menys! Vaig posar el contingut del matràs aforat a un de fons rodó per tal de poder-lo escalfar. I, amb molta cura, vaig encendre la flama per desprès posar-me a observar minuciosament el termòmetre que estava acoblat amb un tap al bec del matràs....

Vint graus....

Vint i cinc....

Trenta cinc...

Quaranta... Es començava a desnaturalitzar la mostra...

Quaranta tres... va començar a sorgir un vapor blau...

- I aquí hi ha un dels laboratoris més propensos als fracassos- una veu alegre em va arribar a l’orella fent venir aquestes ones sonores clarament. Em vaig alertar en un Nanognómon, només una idea voltava pel meu cervell: Alerta! Amarie! Alerta! Més mesos de deutes! Laboratori destrossat! Alerta!

Però abans de que la meva mà arribés a la clau de seguretat de la porta aquesta es va obrir, amb tanta mala sort que va enganxar la meva màniga de la bata, em va tirar cap a l’esquerra, vaig xocar contra la prestatgeria de les mostres vives, aquesta va caure golpejant la taula de l’ordinador, la pantalla va caure tocant una de les potes de la taula on havia fet tot el muntatge....

-No!!!- vaig cridar amb una veu desesperada. Però va ser inútil: la taula es va balancejar dos vegades per després caure xocant fortament amb l’armari dels reactius que es va obrir amb un estrèpit....

A partir d’allà tot va ser un caos: fortes explosions se sentien però no es veia d’on provenien, els ratolins s’havien escapat i corretejaven pel laboratori, un dens vapor blanc ho va cobrir tot, alguna cosa em va donar al cap dos vegades seguides i, després, tot va quedar en silenci, per...:

-ÉS L’ÚLTIMA VEGADA QUE FAS DESTROSSA SEMBLANT!! PERÒ AMB QUÈ CARAI ESTAVES PENSANT QUAN BARREJAVES LES SUBSTÀNCIES?!!!- Aquella veu la vaig reconèixer... vaig girar-me per trobar-me el cap de personal, duia la cara crispada per la fúria i una vena palpitava al seu front.

- Però.. però.. jo no he...

-CAAAAAAAAAAAALLA!!!- tinc la impressió que fins i tot els cabells se’m van anat enrera amb el vent que va aixecar aquell crit – QUANTES VEGADES JA HA PASSAT UNA COSA PER L’ESTIL? QUANTES? DIGUE.... mmmm....- es va callar de cop quant una cosa semblant a una pilota havia sortit disparada de la boirina que encara cobria mig laboratori, va anar a donar justament entre els ulls del meu cap, deixant-lo estirat a terra.

...Això significava que al final havia sortit bé l'experiment?...Però... aquella pilota semblava un halcanià en miniatura.... i..eh?

Per casualitat la meva mà va troba una lupa i m'he la vaig posar davant dels ulls. ara podia veure aquella criatura que havia confós amb una pilota, si que semblava un halcanià, però més que res per portar un reactor a l'esquena, a més portava el que semblava una bata blanca sobre una roba blava, una cua de rèptil que l'hi sortia per sota l'esquena.

La criatura va mirar amb curiositat el meu gran ull a través de la lent... i va allargar una mà robótica fins a tocar-la (rallant un mica la superfície a causa de les puntes dels dits massa afilades).

Això cada vegada era més irreal! I aquella criatura? Què carai era? De quina tribu es podia catalogar?

-Crec que tens un nou amic.- va dir alegrament Amarie en quan aquella criatura es va posar sobre el meu cap i es va arraulir sobre si mateixa.- Ara només falta saber que menja.

-I quant costarà la reparació de tot aquest escampall- va dir fredament el cap.- Però de moment em sembla que són sis mesos amb mitja paga només...

Definitivament, no puc veure Amarie!!