Temptació indecisa

Quan va agafar pel mànec aquella afilada eina, va sentir-se hipnotitzada per la lluïssor del metall. Era freda, va poder advertir al deixar-la reposar sobre el seu canell. Havia pensat que, potser, si recreava la situació, podria desfer-se amb facilitat d’aquella absurda idea.

Com n’estava d’equivocada. Era, fins i tot, més temptativa.

Si només... només que aconseguís treure forces de la flaquesa podria acabar amb tot aquell turment. Seria la fi dels seus malsons, tornaria a dormir amb dolços somnis i... no –es va corregir-, simplement, aconseguiria tornar a dormir. Li era tan difícil recordar la sensació de desvetllar-se d’un son profund, relaxant. Feia massa temps que mantenia el seu cos en constant estat de vigília les vint-i-quatre hores del dia.

Era incapaç de saber si el culpable era el seu inconscient o la seva pròpia por.

O potser... potser només exagerava ¿no?

Qui sap –es preguntà amb un calfred, mentre el fil del ganivet fregava la seva pell- si no s’estava encegant per la por al canvi? La seva vida havia donat un gir imprevist, massa inesperat.

Començava una nova etapa i, a diferència d’altres cops, estava sola per enfrontar-ho. Se sentia insignificant davant de tot el que se li tirava a sobre. El món semblava massa gran per a ella, massa desconegut i ple de trampes. ¿I si s’equivocava?

La soledat li oprimia el cor, però ella sola s’ho havia buscat, per haver-se deixat manipular. S’ofegava, necessitava esbargir-se, companyia... un suport que no la deixés retractar-se de la seva decisió. Trobava a faltar els seus amics, però ja era tard. Per culpa d’ell els havia perdut, perquè l’havia enganyada; i no tan sols un cop.

Havia cregut en les seves paraules, tan mentiderament compassives, però, per sort, havia donat fi a tot aquell excés de control. No havia sigut, ni era fàcil. Semblava una paradoxa: l’odiava per ser part de la causa dels seus problemes i, tot i així, l’afecte que li tenia no s’esfumava com la boira... I més dolorós era encara rebre aquelles notes cada dia de bon matí, amb paraules dolces escrites per ell, del seu puny i lletra. Se sentia flaquejar, intenses punxades dificultaven la seva agitada respiració. Fins ara havia sigut capaç de mantenir la seva decisió, fins ara...

Però estava tot tan negre...

En tot aquell poc temps també havia hagut de traslladar-se, era el primer cop que vivia sola, completament sola. Això també l’espantava. Era tot nou, havia de començar a viure des de zero, sense cap referència que li servís de punt de suport. Tenia massa por a cometre una equivocació, una ximpleria... com la d’ara.

Va mirar el seu reflex en el fred metall.

Potser... potser tot no era tan difícil i s’estava ofegant en un vas d’aigua ¿no?

Va respirar fons, amb la mirada perduda altre cop. Sentia el cap tan ple, a punt d’explotar. Sentia tantes pressions... Sabia que els seus pares esperaven que sapigués espavilar-se sola, que triomfés en la mesura que li pertocava i en la seva vida. ¿Però, i si no ho aconseguia¿I si els decebia? No volia, però era una possibilitat més que probable.

Amb el cap ennuvolat, no se sentia capaç de pensar amb prou claredat. Què dimonis havia de fer?

Desà el ganivet de nou dins el calaix, amb un sospir, cansada, però no el tancà. Aquest era un d’aquells moments en què una tercera opinió amiga era tan desitjada. Els trobava tant a faltar els seus amics... A cas podrien perdonar-la?

Però estaria bé que els truqués després d’haver-se apartat d’ells sense raó? Podrien entendre la situació en la qual s’havia trobat? I si parles, que els hi podria dir?

El silenci d’aquell nou pis, desconegut i estrany, la cremà per dins.

Finalment tancà el calaix, on hi guardava només aquell ganivet, i apagà el llum de la cuina. Avui tampoc n’havia tret res, qui sap si l’endemà es veuria capaç de prendre al final una decisió.