Roses Negres

“La vida dels morts perdurarà en la memòria dels vius.” Cicerón, Marco Tulio

Empenyo la porta de ferro, que grinyola amb un carrisqueig oxidat. M’endinso en una atmosfera faltada de vida i alegria. Avanço per un camí entremig de creus fetes de pedra, gravades amb noms i missatges –tombes–; als murs n’hi ha més –nínxols. Als seus peus hi ha flors en memòria d’aquells que ja no són aquí. Flors com les que porto a les meves mans i em claven les seves espines. No sento dolor. El meu pas s’atura i la meva mirada només observa una làpida grisa: la teva tomba. Un nom, dues dates i un missatge que intenta ser esperançador però que, per mi, no són res més que simples paraules buides. Els meus ulls s’omplen de gotes salades que els ennueguen. Torno a caminar. El meu pas és dèbil, decidit, inconscient com el d’un robot sense vida. El sol il·lumina el cementiri en tot el seu esplendor, però això no em fa sentir millor.

Ara, estic aquí. No tinc ja forces per mantenir-me en peu i em desplomo de genolls davant d’una tomba, amb una imatge borrosa que intento oblidar i que em colpeja la ment amb brutalitat, ferint-me. Em tortures. Sí. Perquè és la teva imatge. Tu, rient. Tu, ara que no estàs aquí. Tu, que et deus delectar amb aquesta dolça tortura que pateixo ara que no hi ets. Tanco els ulls i sento com llisquen dues llàgrimes per les meves galtes, freguen suaument la meva pell, com una carícia que intenta consolar el meu cor destrossat per una simple i desfigurada silueta.

Els meus dits pàl·lids i temorosos toquen la pedra freda, com la teva pell l‘últim cop que vaig poder palpar-la i que, ara, anhelo. Anhelo tornar a mirar-te als ulls i perdre’m en ells. Anhelo sentir la teva veu acariciant la meva pell amb paraules dites en murmuris que em feien estremir fins la columna vertebral. Anhelo els teus llavis besant-me, fent-nos morir de plaer sentint aquella descàrrega elèctrica recorrent-nos. Anhelo la teva existència; la teva existència apagada. No em puc creure que tot s’hagi acabat. Que hagi de viure a partir d’ara sense tu. Tu que has sigut tot per mi. Tu que eres el meu eix de gir en el meu ser. Has desaparegut. Aquesta pedra m’ho diu. Aquestes paraules faltades de significat m’ho confirmen. La teva absència m’ho corrobora d’una manera cruel que em gela l’ànima i que m’oprimeix el pit dificultant-me la respiració encara més desprès d’aquest nus que tinc a la gola que reprimeix les ganes de plorar, un cop més.

No vull plorar mes. Vull oblidar-te, però no podré. Tot em recorda a tu. Desesperant, no sé que fer. Ets un record, un fantasma... real. Real com aquest vent que s’enreda entre els meus cabells i em fueteja la cara, sense pietat. Que em fa tremolar, que em demostra d’aquesta manera tan senzilla que encara visc, que encara tinc un temps per existir... sense tu. Aquest vent que em tortura portant-me el soroll típic d’una moto.

Maleït sigui! Per què? Ho recordo tot amb tanta claredat. El telèfon sonant sense parar, la veu d’una dona d’uns quaranta anys, les llàgrimes lliscant amb desesperació per les meves galtes, com ara, la mateixa opressió, un temor... No li vaig deixar temps a que acabés la seva explicació, només li vaig demanar el nom de l’hospital i l’adreça per arribar-hi, sentia el cor bategar, fort, en cada pulsació. Vaig buscar la manera més ràpida d’arribar-hi, de poder estar al teu costat el més aviat possible amb aquell temor. No, terror. De seguida em van informar del que havia passat: un accident. Tu anaves amb la teva estimada moto –aquella a la que a vegades em donava la sensació que t’estimaves més que a mi–, i un conductor ebri. Ell estava bé, però tu...

Vaig demanar poder-te veure i amb pocs minuts em van deixar passar. Tu estaves despert, amb tots aquells tubs i aparells electrònics típics en un hospital. Se’m va estrènyer el cor al veure’t d’aquella manera que no havia desitjat mai d’haver-te hagut de veure. Em somreies. Amb el teu somriure, cansat, forçat però intentant donant-me forces, forces que no tenia, que m’havien abandonat i que m’havien deixat en aquell pànic que em consumia. Vaig intentar correspondre de la mateixa manera. Crec que el meu intent va ser fallit però tu no vas comentar res. Simplement em vas demanar que m’apropés i que passés la nit al teu costat. Ho vaig fer. Tota la nit. Vaig observar la teva expressió endormiscada que m’encisava. El teu pit pujant i baixant al ritme de la teva respiració pausada. No vaig deixar anar la teva mà ni un sol moment. Càlida com sempre, però no era així com estava quan em vaig aixecar.

Quan em vaig despertar, ja no sentia la teva respiració. La teva mà estava freda. Però la teva expressió continuava tan dolça com quan et vas dormir. Plorar. Es l’únic que vaig fer. Volia cridar, xisclar, marxar corrents, replicar l’injust que era que la teva existència s’hagués apagat i aquell conductor ebri, causant de tot, estigués perfectament. Però l’únic que feia era plorar. Com una nena petita que acabava de caure i pelar-se el genoll o a la que li havien pres la nina.

Però jo havia perdut molt més.

Recordo que aquella nit no vaig dormir, no vaig plorar, no vaig cridar... simplement, em vaig encongir abraçant-me les cames contra el meu cos sentint encara la teva olor, mirant un punt indefinit del terra. En certa manera estava morta. Em sentia com si tot allò no pogués ser real, intentava creure que tot era un malson i ho vaig continuar creient fins i tot quan et van enterrar. No vaig pronunciar ni una sol mot. Ni un sol so. Però vaig estar allí. Tothom plorava, tothom s’abraçava amb altres persones. Jo em mantenia muda, sorda, quieta, deixant que el fred vent de desembre penetrés dins meu entre la roba negra. Imatges borroses de persones estenent-me la mà, dient-me paraules que no escoltava, que no podia sentir, es projecten en la meva ment. Sé que desprès que tot allò passés em vaig apropar a la teva tomba, com ara, i vaig plorar. Vaig alliberar totes les llàgrimes que havia retingut i que no volia deslliurar, perquè si ho feia era signe de que tu ja no hi ets. Vaig desfermar tot el dolor, la ràbia, i l’odi... t’odiava i t’odio. Per deixar-me sola. Per fer-me sentir aquest dolor. Per ser tu qui està mort, per ser jo qui està viva.

Els meus dits rellisquen per aquesta fina pedra que em separa del teu cos. No et tornaré a veure. No tornaré aquí mai més. No et puc oblidar. És inútil. Has deixat la teva marca en mi. En el dia a dia, en mi. Però abans de marxar et deixo aquest record que expressa el que sento. Que ara frega els meus llavis, els quals hi dipositen un suau petó, un petó que et correspondria a tu, però que no et puc donar. Te n’adones amb quina facilitat aquesta tortura m’està destrossant a poc a poc? Sota la teva tomba, sota el teu nou llaç et deixo aquest últim regal que va acompanyat amb la meitat del meu cor, ja mort. Sí, mort, per què pot algú viure amb mig cor? Crec que no. Els meus dits es desprenen de les flors que no han deixat anar en cap moment. Aquestes flors que demostren tot el meu dolor. Fosques com l’abisme en què s’ha convertit el meu ser sense tu... roses negres.

Vaig escriure aquest relat al 2006, quan tenia 15 anys, i amb ell vaig guanyar el concurs literari per Sant Jordi del meu institut. Va ser el primer relat que vaig esciure i n'estic molt orgullosa. Potser si l'hagués de reesciure ara mateix l'estil i la narració seria molt diferent, cert. Tot i així espero que li hagi agradat a algú i, sinó, les crítiques dolentes però constructives són tan benvingudes com les bones. :)

»Đυℓсє Şаиgяє