El preu d'una vida

L'infern, aquell espai dominat pels dimonis, una gran multitud s'aplegava a la gran plaça als afores del territori. Aquell era un punt neuràlgic, allà es duien a terme les execucions de tot tipus d'essers, dimonis, déus, bruixots, vampirs...

La torba exaltada cridava exigint l'execució de la nena engabiada a la plaça central, els déus rodejaven la gàbia, els seus rostres seriosos i cruels. La odiaven, això ho sabia.

El pànic que sentia al principi es va esvair ràpidament, no va saber comprendre per que ara estava tan tranquil·la davant el que vindria, com si tot allò en realitat li estigués ocorrent a un altra persona.

A la seva ment va aparèixer un ampli prat de flor blanques, les més belles que mai hagués vist. Llàgrimes de lluna, les anomenaven, durant el dia eren d'un blanc mat en canvi a les nits brillaven amb intensitat tot reflectint els raigs de les sis llunes.

Adorava aquell espai, sempre jugava allà amb la seva mare. Al ser un àrea neutral de ambdós territoris gairebé mai hi havia ningú, era l'únic espai a l'aire lliure en el que podien estar. Allà feia collars i corones de flors. Podien ser una família sense necessitat de patir.

La placidesa d'aquell indret va esfumar-se amb l'arribada de la guàrdia sagrada, formaven part de les forces de seguritat dels déus, tots els seus membres eren àngels. Quan els va reconèixer va saber que tot havia acabat.

Varen trepitjar les flors, varen destrossar el camp i varen cremar els ornaments florals tot i les llàgrimes de dolor i ràbia que corrien pel rostre de la nena.

Des de la seva petita presó podia veure als homes que l'havien portada a aquella situació. Una mica més amunt a un dels seients d'honor va reconèixer l'impertèrrit rostre del seu pare i a les seves dues germanes, una d'elles satisfeta amb que el estava a punt d'ocórrer-li i l'altre horroritzada.

"Què li tallin el cap!" cridava la multitud allà reunida. La petita tremolava sense acabar de comprendre el que estava passant, perquè tots volien que la matessin, què havia fet que fos tan terrible per que la condemnessin a mort?

—NO! —va bramar una veu femenina.

El silenci es va apoderar del lloc, ella va reconèixer a l'instant el dolç rostre de la seva mare humit per les llàgrimes, sabia que no hauria de ser allà, el seu pare l'havia amagada per protegir-la, no obstant era allà.

—No li feu mal, només és una nena —va cridar la dona plorant—. No teniu cap dret a matar-la!

—Idelfa, gràcies per honorar-nos amb la teva visita —un somriure sinistre es va dibuixar al rostre de l'ancià que presidia aquella reunió— no voldràs perdre't el que li farem a aquesta aberració.

La dona va tremolar i mirà condescendent a l'home que estimava, el gran dimoni va obrir els ulls horroritzat tot entenent aquell gest, va voler impedir-s'ho però sabia que això seria inútil. Es va afanyar en arribar al seu costat, va agafar les seves fràgils mans amb força.

—Tingues cura d'ella... —va xiuxiuejar.

—Ho faré —va contestar amb un fil de veu.

—Lucífer... no et revengis —va somriure amb llàgrimes als ulls— no servirà de res.

—No et prometo res —va grunyir.

—Burro...

Es van fondre en un curt però significatiu petó.

Abans que pogués reaccionar ella va baixar i en pocs segons es trobava al centre de la plaça alliberant la nena. La va abraçar amb força i va besar els seus llargs cabells castanys.

—No és pas culpa teva, entesos, Aki? —la va consolar amb la seva harmoniosa veu.

—Mami... — va ploriquejar—. No vull que te'n vagis.

—Tranquil·la, princesa —va esbossar un càlid somriure—, tot anirà bé.

Els cabells daurats de la deessa van centellejar en posar-se dempeus. Els seus ulls blaus varen brillar amb ràbia i va fer una ganyota sarcàstica. Es va encarar al seu superior i esperà pacient el seu pròxim moviment.

El vell va estendre la seva decrèpita mà cap al front de la dona de cabells daurats somrient amb superioritat, va murmurar alguna cosa en un to gairebé inaudible i un feix de llum blau va envoltar el cos de l'Idelfa.

En pocs segons el cos sense vida de la jove es va precipitar al buit, en Lucífer es va llençar i la va atrapar abans que el seu cadàver desaparegués en l'abisme. La va estrènyer amb força contra el seu pit i va mirar amb odi i menyspreu al vell que el mirava satisfet amb un somriure desagradable.

—Has vista això, monstre!? —va riure amb crueltat— és morta per culpa teva —es va inclinar arquejant el cos de manera amenaçadora al costat de la gàbia on estava tancada—. Tu l'has mort! ASSASSINA! Ets un monstre horrible!

La petita va ploriquejar i es va encongir encara més. La va envair una sensació de vertigen i tot es va tornar obscur.

A partir d'aquest dia tot va ser diferent, la fràgil bombolla protectora on el seu pare l'havia mantingut oculta i estalvia va desaparèixer. Ja no va poder mantenir-la oculta per més temps i va haver de deixar-la sortir a l'exterior on tots la rebutjarien, i encara que allò era el que menys desitjava no li quedava cap altre opció.

La va deixar sortir, el seu primer contacte amb el mon exterior va ser cruel i contundent, insults, cops, pedrades, atacs màgics...

Va fugir a l'únic lloc on es sentia segura, la platja de mar vermell i aspecte auster, la platja de les ànimes. Tenia l'efímera de trobar-se al jove bruixot d'ulls rojos, però ell mai va arribar.

Es va estirar a la sorra humida vermellosa per l'aigua, sentit impassible com li colpejava el gèlid onatge que entumia el seu petit cos.

Era una assassina? Era culpable? Mereixia moria?

No ho comprenia. No sabia quina de les seves accions havia desencadenat allò, què podria haver fet que fos tan terrible.

S'abandonà al dolor del seu propi cos i al pesar del seu cor. Va tancar els ulls i va desitjar dormir eternament.

Varen passar alguns minuts, potser hores, potser dins i tot dies, e seu cos estava glaçat i entumit, l'únic que va notar va ser una mà calenta i com algú l'alçava es seu lleuger pes, volia obrir els seus ulls, va batallar inútilment contra la pesadesa de les seves parpelles, volia veure qui se l'emportava.

Tot va girar vertiginosament al seu cap i llavors la totalitat dels seus sentits s'evaporaren i la seva consciencia es va esvair.

Va somiar que algú li estenia la mà en mig d'un fosc remolí, l'aigua vermella que tant la fascinava es tornà sobtadament amenaçant i començà a atemorint-la. Aquella mà, gran i càlida, estesa envers ella li oferia la seguritat que necessitava, va allargar la seva petita mà i va subjectar amb força aquella altra. El seu salvador va somriure mostrant les seves perfectes dents blanques.

Llavors la va arrastrar a la superfície.

I la llum la va encegar.

Va prendre consciencia de que ja no somiava, la llum que l'encegava era la de una infinitat d'espelmes blanques i vermelles que mantenien il·luminada una petita habitació de fusta. Va entretancar els ulls esperant a que s'acostumessin a la claror. Estava coberta amb una gruixuda manta de color crema amb ribets d'un to ocre apagat, les paret buides eren inquietants, no havia estants ni més mobles que el llit en que estava, va veure una petita finestra tapada amb una fina cortina de ganxet d'un blanc immaculat.

A poc a poc va començar a prendre consciencia de que aquell indret li era totalment desconegut. Es va incorporar sentit una forta punxada de dolor a tots els músculs, adolorits pel temps que va ser a l'aigua glaçada. Va ignorar el lleu mareig que fuetejava el seu cos i va buscar algun indici de qui pogués ser l'amo d'aquella habitació, però no va trobar res.

Es va llevar i va caminar cap a la finestra, va apartar tímidament la cortina sense estar massa segura de si devia fer-ho o no. Era a una planta baixa, avant els seus ulls s'estenia un frondós bosc, el verd fullatge s'assemblava al que sabia que caracteritzava els boscos terrestres a la primavera, era bonic, però no coneixia aquell indret o, al menys, no el recordava. Va escodrinyar tot el paisatge que quedava a la seva vista, al fons, bastant lluny de on ella es trobava, va veure una gran paret rocosa el color coure de la qual destacava sobre el verd viu dels arbres. El cel era d'un blau intens i els núvols tenien un to grisós que avisava de la propera pluja.

Allò no era territori del dimonis, de això estava segura.

Tentinejant va dirigir-se a la porta de fusta massissa, va tirar del passador sense gaires esperances de que fos obert, el lleu espetec del simple mecanisme va anunciar que era lliure de sortir. Va recórrer l'espai amb la vista, tot era de fusta, encara que en aquella altra habitació, més gran, si que havia mobles, llibres, estants... va buscar de manera inconscient la presencia d'algú, però no va veure res.

Va sospirar en part alleujada, fins que una veu penetrant al seu costat la va espantar.

—Veig que la meva petita convidada s'ha despertat.

Era un home alt, de pell blanca i cabell moreno llarg recollit en una cua baixa, els seus ulls de color mel enfocats sobre ella. Vestia una llarga túnica blanca amb un escut de color blau cel, va identificar a l'instant aquella vestimenta, era un llum blanca, un dels enemics dels dimonis, es va estremir.

—Tranquil·la. Jo cuidaré de tu —li va xiuxiuejar l'home.

—Vull anar-me'n amb el meu papa...

—Però el teu pare ja no vol saber res més de tu —xiuxiuejar amb to pacífic i dolç—. S'ha cregut les mentides del líder espiritual dels déus.

—No és veritat! —cridà la petita.

—Ho sento, és millor que tots creguin que ets morta. Aquí estaràs segura.

Ella ca alçar la vista negant-se a creure les paraules de l'home.

—Em dic Kashin Tzer, sóc un general de les llums blanques.

—Vull anar-me'n a casa...

—Ho lamento, petita —va somriure amb tendresa—, si et deixo tornar et mataran.

—El meu pare no pot odiar-me —va somicar— ell no em mataria.

—El mon és cruel —va subjectar la seva petita maneta—. Aquí estaràs estalvia, d'acord?

Va assentir malgrat no estar completament segura de si les seves paraules eren certes o només era un altre més d'aquells que desitjaven matar-la. Però, què tenia? No tenia ni a on tornar. El viu record de com l'havien colpejada quan caminava va atorgar la credibilitat necessària a les paraules d'en Kashin.

Havia de creure que el seu pare l'odiava? Necessitaria alguna proba d'allò per creure-s'ho. I ell? Ell també l'odiaria?

Els dies i les setmanes anaren passant velades, com vistes rere una cortina de gasa. La consciencia de que alguna d'aquelles coses li estigués passant a ella era nul·la. No se sentia protagonista de la seva pròpia vida, era com veure alguna cosa que li ocorria a un altre persona sense que hi paressis l'atenció deguda.

La petita casa de fusta es va convertir en la seva nova llar, la major part del temps el passava sola, en Kashin estava gairebé sempre treballant al soterrani al que ella tenia l'accés totalment prohibit.

Aquells mesos que van passar des de la desaparició de l'Aknan foren especialment complicats a la mansió d'en Lucífer. Per un costat el gran dimoni havia ordenat la recerca de la nena amb la condició que l'entreguessin viva i d'una peça, degut a això la vigilància fèrria es va debilitar notòriament. Moltes eren les falses informacions respecte al parador de la petita, per allò va començar a organitzar grups de rastreig.

A l'ampli saló Lucífer mirava per la finestra absort en els seus pensaments, l'acompanyaven dues de les seves filles, Véronique, la més gran, embotida en un vestit d'estil victorià vermell amb adorns blancs, el seu llarg cabell violeta queia en perfectes rinxols emmarcant el seu rostre de porcellana en el que brillaven els seus ulls vermell robi preocupats. Christin somreia amb crueltat, vestida amb un petit cotilla blanca i uns pantalons de cuir negre arrapat, el seu cabell blau cel queia desmanegat sobre les seves espatlles i els seus ulls rosats es mostraven conformes amb la situació actual. El seu somriure es va eixamplar.

—Gran senyor —va parlar la Christin—, hauríeu d'abandonar la recerca.

—No considero que sigui gaire prudent —va contestar amb to violent la Véronique—. Es la nostra germana, una dels nostres.

—Au va! Véronique, no siguis ridícula —va mofar-se—, aquella cosa és la proba d'un moment de debilitat del nostre pare... —va apartar la seva cabellera blavosa amb un gest altiu— és l'estigma de la vergonya de la nostra estirp.

—Cóm goses!

—Prou! —va interrompre en Lucífer—. Calleu totes dues.

—Sí, senyor —contestaren a l'uníson fet una lleu reverencia.

—Christin, retirat.

La dona va obeir contra la seva voluntat. Deixant a soles a la seva germana gran i al seu pare. Quan la gran porta de fusta es va tancar amb un espetec sord la Véronique va sospirar amb un deix de tristesa.

—Ha hagut sort amb el rastreig?

—No, em sap greu, pare —va xiuxiuejar—. Molt em temo que ha no es troba a l'infern.

—Porta als teus homes al territoris limítrofs, ampliarem el radi de cerca —va contestar sense parar gaire atenció.

—Si ens descobreixen en territori enemic haurem de justificar la nostra presencia.

—D'això m'encarregaré jo mateix si fos necessari —va grunyir.

—D'acord...

—Vér, fes-me un favor —per primer cop es va allunyar de la finestra i la va mirar directament— avisa a aquell bruixot, potser ell sàpiga alguna cosa.

La Véronique va assentir i va procedir a retirar-se.

En Lucífer va sospira en soledat.

—"On ets? Pots escoltar-me, Ak?"

Però la seva pregunta telepàtica no va tenir resposta.

A Aidara, l'esfera exterior on vivien els bruixots, l'atrafegament per les maniobres dels aspirants s'havia reduït fins pràcticament desaparèixer malgrat la tardança amb l'elecció. No obstant no tot estava tan tranquil com semblava, s'estava preparant una sagnant guerra contra les bruixes.

Notes de l'autora:

Demano disculpes pel retard, he tingut certs problemes familiars però ja ha tornat tot a la normalitat i espero poder recuperar el bon ritme i actualitzar si més no cada quinze dies.

Aquest capítol i el proper són introductoris, aquesta part no existia a la historia original però penso que era necessari per comprendre millor el que vindrà a continuació.