SOMRIU

Per Natsumi Niikura

Va haver-hi un temps en el que viure no era res més que un terrible malson. Tots volien que fossis algú que no eres. Que si no et vesteixis així, que si no facis això, que si fes allò altre, somriu...

Què dimonis! Perquè tothom es creu amb dret de governar la meva vida? I el pitjor de tot era quan et deien: vull que siguis tu mateixa. Què irònic, no? No puc fer, vestir ni parlar com vull però he de ser jo mateixa, i em pregunto, cóm coi es fa això? Si aixafes la meva identitat com puc ser jo mateixa...

Sincerament la hipocresia de qui pretén aconsellar "sigues tu mateixa" i per l'altra banda vol que visquis la vida que ells desitgen, em fot ràbia, molta ràbia. És cruel, cruel i desagradable.

Vull una vida, la meva pròpia vida, sense normes ridícules, sense regles absurdes imposades per una part que pot saltar-se-les i a tu t'oprimeixen, alguna cosa meva, alguna cosa que em pertanyi, alguna cosa que m'inciti a viure i em tregui de l'abisme en el que visc.

No somric, i no ho faig per que no en tinc ni les ganes ni el motius per somriure, no vull somriure, així que deixa de demanar-m'ho. Tampoc vull samarretes amb flors ni de colors vius, no vull minifaldilles ni sabates de talò, només vull ser jo.

No m'odio a mi mateixa, ni tinc cap complexa, no em falta autoestima, no demano res impossible...

Només vull una vida.

I llavors arribes tu, amb la teva mirada innocent i el teu somriure murri, els teus cabells negres despentinats i els teus ulls foscos.

Somrius i m'estens la mà.

Sé el que diran, sé el que pensaran i també sé el que portarà la meva decisió, però res no m'importa.

T'agafo la mà impacient, esperant que em rescatis de la meva presó de vidre, el món de color rosa on diuen que visc.

Mous els llavis i escolto la teva harmònica veu dir-me:

—Només somriu.

I això és el que faig, somric i aquest cop... ho faig de tot cor.

Fi

He de deixar de regirar les meves llibretes velles. Ho vaig escriure a finals de 1998 o principis de 1999 quan estava empipada amb el món o m'havia aixecat amb el peu esquerre, si he de ser sincera no recordo per que ho vaig escriure i encara menys qui era el noi del final, però si recordo que desprès de escriure-ho em vaig sentir molt bé jajajaja. Passaré a l'ordinador alguns drabbles més, seran més alegres ho prometo. Estic oberta a tot tipus de critiques. Salutacions.