Llaços

L'aire feia olor de cendra i sang. Aquell aire aviciat em cremava els pulmons mentre corria i les branques seques així com els esbarzers m'esgarrapaven les cames i els braços. La foscor, de vegades trencada per un raig de lluna, donava un aspecte aterridor al bosc. Era incapaç de pensar amb claredat, tant sols pensava en fugir, en allunyar-me tant com pogués d'aquell lloc. Tenia por, més que mai a la vida.

Vaig caure i rodolar per terra, em va començar a rajar sang del genolls, dels palmells de les mans i de la galta. Vaig abraçar-me les cames com si allò m'hagués de protegir. Gemegant em vaig aixecar i vaig reprendre la meva esbojarrada carrera, panteixat i esbufegant, fins a trobar una esquerda a una paret rocosa.

M'hi vaig amagar tot perdent la noció del temps i de la realitat. Quan vaig tornar a obrir els ulls el sol brillava ben amunt en un cel blau sense núvols.

Vaig observar les restes de sang seca que em corrien per la pell allà a on abans hi havia hagut ferides. Vaig fer una inspiració profunda i vaig mantenir l'aire als pulmons tant de temps com vaig poder. Encara em feien mal, però ja no em cremaven com mentre fugia. Vaig aixecar-me panteixant perquè les cames se m'havien quedat adormides de tanta estona sense moure'm i a causa de la mala posició.

En sortir de l'escletxa vaig quedar enlluernada un moment abans d'adornar-me de que només duia posades les calcetes fúcsia i els sostenidors a conjunt. Llavors com si despertés d'un somni profund i tortuós vaig tenir plena consciència del que m'havia passat i de que hi faltava algú al meu costat.

Havia perdut a en Cesc, havia fugit i l'havia deixat penjat. Havia de tornar enrere, seguir el meu propi rastre perquè no sabia a on era.

Tot caminat vaig fer memòria del que ens havia dut a aquella situació.

Aquella nit vaig saber que ma mare ens havia trobat, m'havia deixat una nota clavada a un arbre demanant-me que tornés a casa i dient-me que faríem quelcom per solucionar allò de'n Cesc, que... me'l podia quedar, com si fos un quisso. Aquella mateixa nit vam recollir les poques pertinences que teníem i ens vam endinsar al bosc. Vam passar pels punts més tortuosos i inaccessibles perquè ningú amb una mica de seny s'hi aproparia i sabia que no s'esperarien mai que una novella sense una facció ni cap recolzament com jo i un humà tinguéssim els nassos de passar-hi. Vam vorejar un penya-segat per un caminet que penjava al buit a on amb prou feines ens hi cabia un peu davant de l'altre. En Cesc ni tant sols va arronsar-se en veure l'alçada impressionant o les afilades roques que sobresortien de la paret; caure hauria significat una mort dolorosa.

Al bell mig del bosc s'aixecava un mas antic a on vivia un diable que coneixia prou bé, era contrari al paio sinistre i allò m'havia donat una mena de confiança i fe cegues. Ara me'n adono de com havia estat de tòtila.

Vam assetjar la masia uns minuts, tots dos en silenci, escrutant la foscor. Res no es movia, cap soroll trencava el silenci. Només pau i serenor.

Vaig fer-li un senyal per a que avancés, poder veure en mig de la foscor era un avantatge molt profitós. Vam avançar en silenci fins a arribar a la porta, de fons podia sentir la cançó Never Can Say Goodbye de la Gloria Gaynor, em va fer rememorar les tardes plenes de música en les que els vells discs de vinil giraven i giraven al tocadiscs.

—Per què somrius? —va fer en Cesc.

Vaig sacsejar el cap. No sonava prou forta com per a que ell sentís la música també.

—Res. Un record d'infantesa.

—Massa secrets tens, Mercè.

Vaig arronsar les espatlles. Potser algun dia hauria d'explicar-li algun d'aquests secrets, de moment no era cosa seva.

—Prepara't, entrarem.

En Cesc va assentir i va treure's la navalla de la butxaca del darrera tot extraient la fulla. Estava a punt. Vaig empènyer la porta que va cedir sense oposar resistència, la música va callar. Massa silenci pel meu gust.

—Gerard —vaig xiuxiuejar—. Sóc la Mercè.

El silenci va ser trencat per unes passes feixugues que s'apropaven a la porta, uns segons després la llum del rebedor va encendre's. En Gerard, amb els seus cabells blancs i la seva planta d'avi inofensiu, ens mirava des de l'altra punta del vestíbul.

—Mercè, nena. Creia que t'havien mort.

—Mort? —vaig repetir com una ximpleta.

—Els teus pares estan histèrics, fa mesos que no en saben res de tu. En què coi...? —va parar atenció al meu acompanyant tot arrufant les celles—. Un humà? Que t'has begut l'enteniment?

—No. Escolta, que podem fer nit aquí? Marxarem demà ben d'hora.

—Ai, nena no tens ni oli ni sal —va dir-me tot seriós, però sentir aquella expressió em va fer riure a cor que vols, sonava tant desfasada—. Endavant, però no vull merder, entesos?

—Entesos.

Ens va dur al pis de dalt a on ens vam instal·lar deixant les nostres minses pertinences a un racó sense treure-les de les motxilles. Al menjador ens esperaven dos plats fumejants d'escudella i una mica de carn d'olla, un àpat una mica massa humà, però amb el fred que teníem i la gana que arrossegàvem no vam fer preguntes ni res. Vam empassar-nos-ho tot agraïts i després res. Silenci i foscor.

Vaig sentir una forta i constant fiblada a la galta, vaig aconseguir obrir els ulls, les parpelles semblaven pesar una tona. Fent un gran esforç vaig aixecar el cap, la fiblada de la galta era a causa de la forquilla sobre la que m'havia adormit. M'havia adormit! Però no sabia cóm, quan ni per què, no estava tant cansada com per a adormir-me sense solta ni volta.

El menjar. Havia posat algun somnífer al menjar.

—Em sap greu, bonica, però l'Ignasi m'ha fet una oferta que no he pogut rebutjar —va declarar en Gerard.

Jo vaig mirar a tot arreu buscant a en Cesc, no sabia a on parava, no sabia si estava bé.

—Qui és l'Ignasi? —vaig quequejar.

—El que tu anomenes "paio sinistre".

Aquell malparit del Gerard ens havia venut. Vaig posar-me dempeus tentinejant, em sentia una mica marejada però amb prou forces com per presentar batalla a qui fos. Vaig agafar el ganivet de trinxar que tenia a prop i el vaig estrènyer amb força fent cruixir el mànec.

El record borrós d'haver-me barallat amb algú, esquivant cops i fent anar el ganivet buscant carn que tallar, em va envair, però era massa confús. Hi havia en Gerard i una altra persona, però no podia recordar qui era, com tampoc aconseguia recordar que havia passat amb la meva roba.

En arribar al mas vaig romandre immòbil davant de les restes fumejants pensant en en Cesc, les flames ho havien engolit pràcticament tot. No sabia si estava preparada per una escena truculenta. No sabia amb què em trobaria. No sabia res. Els ocells havien emmudit i fins i tot el xiuxiueig constant del vent entre les fulles s'havia silenciat.

Vaig fer el cor fort i em vaig endinsar en les restes fumejants tot escaldant-me les plantes dels peus, encara sort que em guaria de pressa. El menjador estava totalment destruït, la taula i les cadires havien quedat reduïdes a cendres i els plats s'havien convertit en petits fragments de porcellana ennegrida. A terra un cos retorçat i carbonitzat en una posició esgarrifosa em va donar la benvinguda, per la dentadura era un dels meus, segurament en Gerard.

Havia de ser pràctica i pensar perquè fer tombs com una burra només serviria per perdre el temps.

«Si tingués una presa a on la duria? —vaig pensar mirant al meu voltant—. A un lloc d'on no pogués fugir, un lloc tancat».

—Les cavallerisses —vaig dir.

No hi havia soterrani i les portes no tenien pany, l'únic lloc tancat eren les antigues cavallerisses. Vaig córrer. Els branquillons secs i les pedretes se'm clavaven a les plantes dels peus, però la meva preocupació esmorteïa l'efecte del dolor.

La porta era entreoberta, la vaig empènyer sense convicció, les frontisses van grinyolar trencant el silenci. La foscor de les cavallerisses va anar il·luminant-se a mida que la porta s'anava obrint mostrant cossos amuntegats al vell mig de l'estança.

Vaig sentir un sospir alleujat i poc després vaig veure a en Cesc que es va alçar elegantment apartant-se a pas ferm dels cadàvers que li havien servit de seient i va dibuixar un somrís murri i sorneguer... potser més sorneguer que murri.

—Maco el conjunt —va dir-me amb la cara esquitxada de sang—. Ja som a Halloween?

La navalla va centellejar a la seva mà, estava tacada de sang, me'l vaig mirar bocabadada, potser, al capdavall, sí que m'havia fet cas mentre l'instruïa en la lluita contra els diables.

—Que estàs bé? —vaig mormolar amb els remordiments rosegant-me per dintre.

—Sí, millor que mai —va contestar-me amb aquell to seu ple de sarcasme—. Estàs ferida?

—Estic bé.

—Ei, si volies comprovar si t'he estat escoltant aquestes setmanes hagués preferit un examen per escrit.

Vaig fer-li una abraçada soterrant el nas al seu coll, feia olor de sang, fum i llenya d'alzina. Havia temut trobar-me'l mort perquè en Cesc havia esdevingut en quelcom similar a una família. Les seves mans rodejant la meva cintura eren calentes o potser la meva pell estava massa freda. No vam parlar, tampoc no ens vam moure durant una bona estona. Fins que un estol d'ocells va passar per damunt dels nostres caps fotent tant d'enrenou que semblava un exèrcit mal organitzat.

En Cesc va treure's la dessuadora i va donar-me-la. Me la vaig posar sense dir ni piu, era calenta tot i ser una mica humida allà a on la sang la tacava.

—No és una bona idea que et passegis pel carrer mig en pilotes, mira que si apareix un pervertit...

Aquella broma, de cop i volta, va fer-me sentir petita i vulnerable. No m'agradava sentir-me així.

—Quants anys tens, Mercè?

—Que importa gaire això?

—En realitat no, però tinc curiositat. —Va encongir les espatlles i va dibuixar un somrís burleta, amb els esquitxos de sang a la galta tenia un aspecte com de boig.

—Divuit —vaig fer enfonsant les mans a les butxaques de la dessuadora.

Em va fregar els cabells tot embullant-me'ls.

—Ets una nena encara. —Me'l vaig mirar entre ofesa i emmurriada—. Jo en tinc vint-i-tres.

—Si jo sóc una nena tu ets un vell.

—Gràcies, nas de mocs.

Va passar-me el braç per les espatlles i vam reemprendre el nostre camí.

—Per què t'has tornat tant agradable? —vaig qüestionar-li mirant-lo amb desconfiança.

—Potser és la síndrome d'Estocolm —va dir tot seriós—. O potser que em comences a caure bé.

—Idiota.

—Bleda.

Fi

Notes de l'autora:
Hola! Fins aquí el tercer shot de la història d'en Cesc i la Mercè. És una mica diferent dels altres, més sentimental podríem dir, no recordo com va sorgir aquest final tan carinyós però és l'únic així. El pròxim parlarà de la infància d'en Cesc. Em sap greu trigar tant en actualitzar, vaig de cul!