Aquesta història és totalment original, si us plau, no la publiqueu enlloc sense el meu permís.

El soldat i la dama

La Lena, una noieta esprimatxada i baixeta, amb uns enormes ulls blau cel, cabells vermells com el foc i tres pigues a sota de l'ull dret, es va mirar angoixada al seu cap. Abandonar la seva Heidelberg natal per anar a viure a Barcelona, una ciutat desconeguda i de vegades amb una fama una mica fosca. Havia tingut por. Fins i tot havia pensat en dir-li al seu cap que no volia l'ascens, que preferia seguir essent una simple comercial amb un sou base i massa hores de feina, però finalment es va resignar.

La seva família havia mort feia quatre anys en un accident de trànsit i no tenia res ni ningú que l'arrelés a Alemanya. El seu xicot l'havia deixat per una exuberant noia del Brasil o de Cuba, ja no ho recordava; i els amics... bé, sempre en podia fer de nous. Potser conèixer un país nou i gent nova li faria bé.

Va obrir per últim cop la finestra del seu apartament des d'on hi havia una vista privilegiada del riu Neckar. Ho trobaria a faltar. Era la seva vista preferida del món sencer.

Al taxi no va badar boca, amb la mirada perduda en els carrers i les cases que passaven davant dels seus ulls. Tenia ganes de plorar i la malenconia ja la dominava; aquella sensació va augmentar quan va pujar a l'avió. I durant el vol va romandre amb la vista clavada a la pantalla, els auricular posats però sense parar atenció a res ni ningú. Va ignorar la panoràmica aèria de la ciutat de Barcelona que tothom mirava meravellat. Tampoc no va fer cas de l'aeroport, tan sols va agafar la seva maleta emmurriada.

Senyoreta Haas? —va preguntar una veu en alemany.

La Lena va tombar-se per veure a un vellet de cabells blancs, galtes plenes i rosades, ulleres daurades i un somrís afable.

Sí, sóc la Lena Haas —va contestar.

Em dic Pau Soler, sóc el fundador de la Somnis d'Or.La Lena, sorpresa, se'l va mirar bocabadada. El fundador de l'empresa en persona havia anat a rebre-la com si ella fos una personalitat o una celebrity—. Vingui amb mi, si us plau, li mostraré la seva nova llar.

Van sortir de l'Aeropot del Prat i van anar fins a un elegant cotxe negre que els va duu fins al cor de la ciutat. Van parar a la Via Laietana i en Pau va convidar-la a sortir del vehicle tot agafant-li la mà amb suavitat.

Davant dels seus ulls va aparèixer una església que destacava per la simplicitat de la seva construcció. Ell va explicar-li que aquella era la Basílica de Santa Maria del Mar, l'església que la ciutat de Barcelona va aixecar amb les seves pròpies mans i amb els seus diners per a la patrona de la mar. Va dir-li que ella viuria just al costat d'aquella meravella i del Fossar de les Moreres.

Va passar la resta del dia instal·lat-se al pis, massa entretinguda com per pensar en res. A la nit va encarregar una pizza que va menjar-se asseguda a terra envoltada d'espelmes.

«El fossar de les Moreres es va fundar al segle XII i és a on van dormir els nostres germans que van donar la seva vida per defensar la seva llibertat i lleis de Catalunya de la invasió borbònica al 1714». Li feia venir esgarrifances recordar-ho, dormiria al costat d'una espècie de fossa comuna de feia segles. Li va semblar que era ben bé com dormir al costat d'un cementiri.

«Ostres Lena, t'hauries d'haver quedat a Heidelberg. Això és massa sinistre» va pensar angoixada. Construir al costat d'una fossa comuna, quina bogeria! Hauria de buscar un altre lloc a on viure, tot i que si s'hi quedava a viure allà no hauria de preocupar-se per pagar un lloguer.

Va obrir la finestra tal com feia quan vivia a Heidelberg i va treure el cap, la flama eterna del peveter li va semblar hipnòtica dansant amb el vent rebregat-se i encongint-se com si es dolgués. La olor de les fulles de les tres moreres era màgica i els estels titil·lant sobre la basílica de Santa Maria del Mar. El silenci...

De cop i volta aquell barri, una mica claustrofòbic, i la seva fossa comuna li van semblar extrets d'un conte de fades a on tot és possible.

«Barcelona és una ciutat màgica» li havia dit en Pau «pot ser que si hi pares prou atenció vegis passejar pel carrer quelcom fantàstic». La Lena va sacsejar el cap, va tancar la finestra i es va ficar al llit.

Segons anaven passant els mesos se'n va anar enamorant de la ciutat i de la seva història, de la seva gent, la seva cultura i la seva llengua. S'havia proposat parlar el català tant bé com el marcat accent alemany seu li permetés i escriure'l a la perfecció. Les cabòries que s'havia fet en base al que li havien explicat van desaparèixer, la gent era amable i acollidora, al forn de pa la rebien amb un somriure cada matí i a la nit sempre li guardaven un panet pel sopar. Al mercat els venedors l'anomenaven "Eleneta" i li explicaven amb tota la paciència del món què eren les coses que venien, les botifarres, les seques, els rovellons i pinetells... tot un món de sabors i olors noves que va anar descobrint a poc a poc.

El Born amb els seus carrers estrets i sinuosos havia esdevingut la seva llar i ja no sabia viure sense aquella vista de Santa Maria del Mar i el Fossar.

La Lena va acabar de sopar i va apagar la televisió. Va jeure al sofà aclocant els ulls i va fer una profunda aspiració. Li va semblar sentir un timbal al carrer, però era quelcom impensable, així que va pensar que el so havia de provenir d'algun televisor encès o que s'ho havia imaginat.

Van passar un parell de minuts i aquell so va tornar a retrunyir a les seves oïdes. Es va aixecar un salt i va treure mig cos per la finestra, el carrer estava desert, però la seva curiositat anava en augment així que va posar-se la jaqueta texana, va agafar les claus i va baixar al carrer.

Es va aturar al vell mig del Fossar mirant a tot arreu, però no hi havia res ni ningú. De cop i volta li va semblar sentir un xiuxiueig.

—Hola? —va preguntar mig esglaiada.

—Qui és vostè? —va preguntar una veu masculina des d'algun punt del carrer—. En quin bàndol està?

—Bà-bàndol? —va quequejar ella—. Què vols dir amb bàndol?

—És una botiflera?

Ella va arrufar les celles, no sabia que significava ser una "botiflera" però suposava que no era res de bo. Va entrellucar una figura borrosa rere una de les moreres del Fossar i en una mena d'impuls suïcida, la Lena, va caminar fins allà. Va haver de parpellejar un parell de cops per a que la seva vista s'aclarís. Davant seu hi havia un home amb una mena d'uniforme militar, duia una casaca blau fosc amb la gira grana i un munt de botons daurats, les calces i les mitges vermelles es perdien sota la casaca i als peus duia unes sabates de cuir amb una sivella.

L'home es va treure el barret marró i se'l va duu al pit deixant a la vista un cabells castanys que queien sobre les seves espatlles, la seva cara de faccions amables, amb la punta del nas una mica tacada de pols igual que les seves galtes i uns ulls verds que van tallar-li la respiració a la Lena.

—El meu nom és Jaume Ferrer, sóc soldat de la Companyia dels Paraires de la Coronela de Barcelona —va presentar-se cofoi—. Disculpeu, senyoreta.

—Em dic Lena...

—No patiu, Lena, no us faré mal. Sóc un membre de la Coronela. Us mantindré fora del perill d'en Felip V.

«Felip V» va dir-se ella. Feia gairebé tres-cents anys d'allò va pensar que era una broma però la mirada seriosa d'en Jaume la va fer canviar d'idea.

—Ara he d'anar a fer la ronda.

I sense dir res més es va evaporar en mig de la foscor. La Lena va fugir esperitada, un fantasma! Acabava de veure un fantasma! Aquella nit no va poder dormir.

Les següents setmanes sovint es trobava a si mateixa mirant per la finestra esperant tornar a veure a aquell fantasma, finalment va decidir baixar un altre cop al Fossar amb l'esperança de que tornés. Es sentia una mica ximpleta allà asseguda al marbre glaçat esperant vés a saber què.

—Senyoreta Lena.

Va girar-se amb els ulls brillants buscant l'origen de la veu, en Jaume era al centre del Fossar dret mirant-la fixament. Es va aixecar i va anar fins a ell amb un somrís.

—Has tornat —va pronunciar amb un nus a la gola.

—He vingut cada nit, però vostè mai hi era. —En Jaume se la va mirar amb les galtes una mica enrojolades—. Creia que potser us havien mort, m'alegro de veure que esteu bé.

A la Lena va fer-la feliç sentir que ell havia anat cada nit per tal de trobar-la. Van parlar durant hores sota la flama del peveter i els estels.

A partir d'aquella nit es trobaven la noia d'Alemanya i el fantasma del segle XVIII a diari, encara que plogués, encara que fes un fred que pelava. Durant el dia somiava desperta tot esperant que es fes fosc, que el carrer fos desert i que en Jaume sortís de darrere la morera.

En Jaume va esdevenir el més semblant a un amic que havia tingut mai, algú amb qui parlar de qualsevol cosa sense haver de controlar el que dius, algú de confiança, algú que la feia sentir-se protegida, algú amb quin passar-ho bé xerrant.

La Lena llegia asseguda al costat del peveter tot esperant l'hora de que vingués, immersa en la lectura no se'n va adonar quan se li va apropar, fins que, de cop i volta, a sobre de les lletres impreses va aparèixer una preciosa rosa vermella com la sang.

—Que és per a mi?

—Sí. És ben poca cosa —va mormolar—, em sap greu, però bé... ja sap que no és fàcil trobar quelcom en bon estat en mig d'aquest setge.

Ella li va somriure, sempre es preguntava si ell sabia que era mort i si la veia tal qual era o com una noia de la seva època; li feia por preguntar i perdre allò que tenia ara.

—És la més bonica de totes, n'estic segura.

—No pas tan com tu, Lena. —Enrojolada de cap a peus se'l va mirar fixament, era com tret d'un somni—. M'agraden els teus cabells vermells.

—Gràcies —va dir.

—He de marxar, Lena. —En Jaume va acaronar-li la galta i després va posar-se dempeus.

—Tant aviat?

—Demà he de defensar la muralla.

La Lena va sentir una esgarrifança i el pes de la por oprimint-li el pit.

—No hi vagis, si us plau —va fer agafant-li per la gira de la màniga esquerra—. Si us plau, queda't amb mi...

La seva suplica tan sols va obtenir un somrís com a resposta, en Jaume va apartar-li la mà amb molta suavitat i li va fer un petó tan suau com un sospir. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes quan ell va esvair-se, havia estudiat la Guerra de Successió i sabia prou bé que, en Jaume, era un fantasma, un dels morts enterrats al Fossar de les Moreres, un heroi anònim; algú al que la gent retia homenatge durant l'Onze de Setembre però de qui ningú en coneixia el nom.

La Lena va adonar-se que s'havia enamorat d'en Jaume i allò la va fer plorar com si el món s'hagés d'acabar.

Va baixar cada nit al Fossar però ell mai va tornar tot i que a la Lena li semblava veure'l en cada ombra del carrer.

Fi

Notes de l'autora:
Hola! Ostres, avui remenat una motxilla de quan anava a l'escola he trobat aquest text que vaig escriure com a deures per una classe de català a vuitè (si, encara existia el vuitè d'EGB). Era una història curta que havia d'ocupar unes dues pàgines, escrita en català (evidentment) i sobre Catalunya, la veritat és que em vaig passar de llarg però a la professora li va agradar i al final em vaig estalviar l'esbrocada per excedir els límits jajaja. Vaig escriure sobre el Born perquè durant aquella època vaig començar a descobrir-ho, sempre m'havien explicat històries ben fosques sobre el que hi passava i els meus amics no volien venir amb mi, o sigui que al final em vaig decidir a anar-hi tota sola i des de llavors que n'estic enamorada tant del Born com del Raval.
He corregit un parell d'errors que tenia l'original i he inclòs el peveter (que al 1994 no existia encara.
Estic de tornada per aquí, no he pogut actualitzar els meus originals per un petit problema amb el registre de la propietat de Barcelona, un problema que s'ha allargat més del que hauria volgut, però per fi puc tornar a actualitzar.

Aclariments:
En realitat abans del 1989 el Fossar de les Moreres no existia com avui dia, hi havia pisos construïts a sobre. Quan es va pavimentar amb les totxanes vermelles com la sang es van traslladar tots el cossos per una qüestió de salud pública.
Botifler/a: durant la Guerra de Successió s'anomenaven així als partidaris d'en Felip V.